Tots treballem amb una entitat financera o altra amb un nivell més o menys alt de satisfacció. El negoci bancari, que existeix des de l’Edat Medieval, en el fons és simple. Consisteix en agrupar diners de tot un seguir de persones per a deixar-los a qui els necessiti. Per aquest servei, els bancs es queden un percentatge o comissió. En certa manera, amb aquesta operativa creen una xarxa financera de la qual en són el nus. Com en infinits altres camps, Internet està començant a oferir alternatives a aquest sistema.
Comentàvem en una altra entrada d’aquest mateix blog com ens podíem beneficiar del consum col·laboratiu en el dia a dia. Potser tens un cotxe que només utilitzes els caps de setmana. Si és així, durant els dies laborables el pots posar a disposició d’altres usuaris i treure’n un rendiment. Internet subministra la base per a fer-ho. Vèiem fa unes setmanes com hi ha diverses empreses en xarxa que es dediquen a posar en contacte propietaris de vehicles disponibles amb usuaris potencials d’aquests.
En una línia similar a l’anterior, s’estan començant a posar de moda els anomenats crèdits col·laboratius. És la mateixa idea. Només cal substituir el cotxe de l’exemple anterior per diners.
Xarxa financera: obtenir un interès dels estalvis
En els darrers anys, els dipòsits han anat baixant la rendibilitat fins a deixar-la gairebé a zero. Moltes entitats financeres ofereixen alternatives via fons d’inversió. Tot i això, convé ser conscients de les notables diferències entre una bona part dels fons del mercat i els dipòsits tradicionals. Em referia al tema en una intervenció meva a TV3 fa uns mesos.
Els crèdits col·laboratius són una altra alternativa per a intentar obtenir dels estalvis una raonable rendibilitat. Ara bé, com tot producte d’inversió convé ser conscient dels riscs als què ens exposem. Al cap i a la fi, el que estem fent es deixar els nostres diners a algú altre. És cert que ho fem sota la tutela d’un intermediari que intenta assegurar l’èxit de l’operació. Però també ho és que convé fer-ho en el marc d’una bona planificació financera. La pregunta és la de sempre: quina és la finalitat dels diners que invertim?.
Xarxa financera: trobar un préstec a un millor interès
Els bancs tradicionals compten amb una estructura en molts casos cara de mantenir. Per aquest motiu, entre d’altres, hi ha un gran diferencial entre el que una entitat ofereix al client qui aporti diners (gairebé zero) i l’interès que cobra a qui demani un crèdit.
Els crèdits col·laboratius suporten moltes menys despeses que la banca de sempre. Per tant, el cost d’un crèdit pot resultar més barat per aquest mitjà.
Xarxa financera: no tot és el que sembla
Com sempre, caldrà fer números i comparar. Per exemple, els crèdits col·laboratius poden demanar una comissió d’intermediació inicial que es paga de cop. Si tenim intenció de tornar el préstec anticipadament (en menys temps que el previst), aquesta comissió pot fer-lo menys competitiu.
D’altra banda, a la xarxa trobem també moltes ofertes que no són crèdits col·laboratius. Una bona part d’elles, compten amb interessos gairebé d’usura. Convé molt fixar-nos sempre en el TAE. N’hi ha que el tenen superior al 1.000%. Cal estar terriblement desesperat o desinformat per a contractar un préstec així.
Per últim, no vull tancar aquesta entrada sense recordar el concepte d’independència financera. M’hi he referit en articles anteriors. El millor és poder adquirir qualsevol bé d’una certa importància sense recórrer a cap crèdit. Unes reformes de 15.000 EUR es poden pagar estalviant 3.000 EUR durant 5 anys. I un cop fetes, podem començar a pensar en les següents reduint l’estalvi a, per exemple, 1.500 EUR anuals durant els anys que calgui.
Per a tot això, és imprescindible una bona planificació financera. I és aconsellable l’acompanyament d’algú que estigui acostumat moure’s en aquest món concret.