Les línies que segueixen, com moltes altres coses a la vida, són conseqüència de dues casualitats que han fet que em torni a referir als deutes com a element de sabotatge a la llibertat financera.
No faltaran economistes qui esmentaran els beneficis que a nivell macroeconòmic té el deute com a mitjà que incrementa els diners en circulació (multiplicador monetari). La realitat que veig en el meu dia a dia amb clients, no obstant, és que una gran part de les dificultats financeres que viu molta gent deriven precisament d’un excés de préstecs pendents. I, de fet, aquests problemes van molt més enllà del clàssic “no arribar a final de mes”, sinó que poden arribar a afectar la pròpia llibertat: la por a no poder pagar el que es deu pot paralitzar a l’hora de prendre decisions que potser ens farien ser més feliços (per exemple deixar una feina que no ens il·lusiona).
Veiem quines són les dues casualitats que avui m’han portat fins aquí.
Llibertat financera en un llibre de Sánchez Piñol
Heu llegit algun dels títols de Sánchez Piñol? No és un autor que escrigui sobre temes financers, precisament. No obstant això, hi ha un passatge del seu darrer llibre, Vae Victus, que, prescindint de la certa exageració humorística que el caracteritza, m’ha fet reflexionar.
S’hi pot llegir “…no hi ha cap invent pitjor, més detestable i més esgarrifós que una institució que tots coneixem, aparentment venial i que està en els fonaments mateixos de la civilització humana: el deute”.
Sense entrar en detalls de la història que segueix al fragment que reprodueixo, en un altre punt del relat trobem que “…aconsegueix que el deute augmenti més i més, i que (…) visqui només per a pagar-lo“.
Considero que és ben bé així: el consum per sobre de les nostres possibilitats actuals ens embolica en deutes, i si no prenem consciència d’aquest mecanisme, ens podem trobar treballant gairebé només per a pagar-los. Val la pena?
Ofertes bancàries… per a la llibertat financera?
Fa uns dies vaig rebre un correu publicitari d’una de les principals entitats financeres del país. Una frase cridava poderosament l’atenció, i deia quelcom similar a “porta a terme els teus projectes i aconsegueix complir les teves fites”. La veritat és que vaig pensar que, per fi, hi havia un banc que havia decidit ajudar als seus clients a organitzar les seves finances per a assolir objectius. Tot plegat, una il·lusió.
El que de veritat oferia la publicitat era endeutar-se per a aconseguir aquests objectius. De nou, no són només les empreses que venen productes o serveis les què ens tempten a consumir quan potser no podem fer-ho, sinó que les pròpies entitats financeres fomenten també l’endeutament.
No seria millor que aquestes empreses teòricament plenes d’experts econòmics ajudessin a una bona planificació de l’estalvi per a aconseguir els objectius amb una sana llibertat financera? Possiblement això em deixaria sense feina, però gairebé ho donaria per bo si fos per aquest motiu.
I, mentre arriba el moment (sospito que llunyà) que els bancs ens ajudin a assolir fites sense haver d’endeutar-nos per a fer-ho…