Sento a les notícies que una determinada entitat financera de primer nivell confia en el repunt d’aquesta mena de préstecs per a millorar els seus resultats durant el proper exercici, i no puc més que animar-me a escriure sobre el perill dels crèdits al consum.
D’entrada, intento documentar-me sobre els motius pels quals l’entitat financera confia en els crèdits al consum per a millorar resultats. Busco a Internet, i trobo un interessant article de El Confidencial (link) que parla del tema: resulta que s’està cobrant una mitjana aproximada del 8% d’interès (recordem que el tipus oficial ronda el 0%, així que, fent números a l’engròs, és un bon marge per al banc).
Un cop queda clar que per a l’entitat concedir crèdits al consum sembla ser un bon negoci, em proposo determinar si per a qui rep els diners (el client de banca i consumidor) també és una bona operació.
Posem per cas un crèdit al consum de 10.000 EUR, a un tipus d’aquest 8% que esmenta l’article i quotes mensuals. A 5 anys, s’acaben pagant 2.085’83 EUR d’interessos, i a 10 anys 4.382’90 EUR, import al qual caldria afegir qualsevol comissió addicional com ara la d’obertura o estudi. Per tant, el “consum” que es vulgui finançar acabarà pujant el cost a 5 anys en una mica més del 20%, i a 10 anys en una mica menys del 44%. L’entitat financera es guanya un bon marge, que costa força car al destinatari dels diners, i aquest obté com a únic benefici poder “consumir” uns mesos o anys abans del que la seva capacitat d’estalvi el permet.
Només un apunt més: aquest sobrecost d’interès està calculat en base a un 8%, però si es finança amb targeta de crèdit a més d’un mes, el tipus d’interès anual pot rondar entre un 20 i un 25%. No cal que faci números sobre això, us els podeu imaginar.
Fet aquest parèntesi, seguim prenent consciència. En una hipoteca, el que estem finançant és una vivenda que, en principi, no hauria de perdre valor (bombolles immobiliàries apart). Quan una empresa demana un crèdit per a comprar una màquina, es suposa que aquesta màquina rendirà el suficient per a pagar els interessos del préstec i amortitzar la pròpia màquina. Però, què es financia amb un crèdit al consum? En el millor dels casos, un cotxe o un televisor que, només sortir del concessionari o de la botiga, passa a ser de segona mà i perd una bona part del seu valor. I, en el pitjor dels casos, unes vacances de les que, un cop fetes, només en queda el record i les fotos. En cas d’emergència, una vivenda es pot vendre i (insisteixo, bombolles immobiliàries apart) retornar la hipoteca. El mateix es pot fer amb un televisor o cotxe, tot i que és probable que no fem net del deute. Què venem per a pagar el crèdit de les vacances si pel motiu que sigui deixem d’ingressar els diners amb els que comptàvem per a pagar el préstec?
Si en comptes de parlar de crèdits parlem d’estalvi, a finals de 2015 es publicava una Ordre Ministerial que obligava a informar sobre el risc, liquiditat i complexitat dels productes d’inversió. Benvinguda sigui, perquè ajuda els possibles inversors o propietaris d’estalvis a entendre millor on posen els seus diners.
Qui informa una persona que contracta un crèdit al consum dels perills que aquests tenen? Considero que aquesta és una assignatura pendent per al legislador. Només cal parlar amb alguns dels meus clients per a adonar-se que, ens molts casos, no eren conscients que endeutar-se els provocaria problemes. I em ve una altra pregunta: amb el poc coneixement que molta gent té de temes financers, és adequat que hi hagi anuncis que animin a endeutar-se?
I acabem ja. No seria millor (i més barat, atès l’estalvi en interessos) planificar correctament des d’un punt de vista financer per a poder pagar vacances, televisors, cotxes i qualsevol altra mena de bé de consum amb els propis estalvis?