Un bon col·lega de feina (gràcies Jordi) em va fer arribar fa uns dies un interessant article de “El Economista” sobre plans de pensions, que usarem de base per a introduir reflexions sobre la jubilació i productes financers pensats per a ella.
Tal com ja hem dit en altres entrades d’aquest blog, els plans de pensions no són el nostre producte favorit (ni de bon tros) per a preparar la jubilació. Tenen avantatges fiscals immediats, però aquesta mateixa fiscalitat és molt pitjor que en altres productes del mercat en el moment de recuperar el capital invertit (quan arriba la jubilació). D’altra banda, tal com es pot llegir al mateix article, qui signa un pla de pensions cal que sigui conscient que no podrà tocar els diners que hi col·loqui fins el dia que es jubili, a no ser que pateixi alguna de les següents situacions (totes elles poc desitjables): mort, atur de llarga durada, infermetat greu o, des de fa poc, un desnonament.
Ens agradaria destacar especialment alguns aspectes de l’article. En ell es comenta que el leitmotiv d’un pla de pensions és superar la inflació. Nosaltres encara aniríem més lluny: qualsevol inversió no especulativa (és a dir, de risc baix o moderat) on els diners no gaudeixin de total disponibilitat hauria de tenir aquest mateix objectiu (perquè, en cas contrari, potser ens hauríem de plantejar deixar els nostres diners amagats sota una rajola de la cuina).
Un altre punt destacable és el referent al risc de la inversió. Cal no perdre de vista que a més risc, sempre que aquest estigui controlat per experts en gestió d’actius, hi ha més possibilitats de més rendibilitat a llarg termini. En conseqüència, si estem propers a la jubilació (més de 55 anys), convindrà tenir productes amb un perfil de baix risc (amb un alt percentatge d’inversió en renda fixa), però com més llunyans estem als 67 anys, més recomanable és assumir un cert risc (amb més volum invertit en renda variable), partint de la base que totes les estadístiques demostren que la renda variable pot oscil·lar a l’alça o a la baixa en moments puntuals, però en una línia sempre ascendent a llarg termini.
També ens agradaria incidir sobre la dificultat de determinar quin és el capital necessari per a gaudir d’una bona jubilació. Ens movem en un entorn on cada cop està més clar que el sistema actual de Seguretat Social i, més concretament, el sistema de càlcul de pensions de jubilació, és insostenible tal com està dissenyat avui en dia. Per tant, la nostra recomanació és veure quin és el nivell de despesa que ens permeti tenir un nivell de vida amb el que ens sentim satisfets, i dedicar la resta dels ingressos a l’estalvi:
– Estalvi a curt termini, amb màxima disponibilitat, per a fer front a qualsevol imprevist (p.e. un canvi de nevera) o compres de béns cars (p.e. un cotxe), amb l’objectiu de ser autosuficients i no haver de demanar cap crèdit a un banc.
– Estalvi a llarg termini (en productes PIAS o similars), amb disponibilitat limitada, que ens permeti treure una rendibilitat per a batre el més folgadament que sigui possible la inflació, sense perdre de vista que molt probablement no ens sortirà a compte recuperar els diners per sota d’un horitzó temporal de 10-15 anys.
Per tant, en jubilació i productes financers pensats per a ella cal ser conscient de:
– el que passa quan posem diners en un pla de pensions (ens beneficiem fiscalment a curt termini, però paguem un peatge car a llarg, sobre tot en el cas de rendes baixes),
– la importància de batre la inflació perquè els nostres diners no perdin valor,
– la necessitat de definir un nivell de risc adequat, i
– els beneficis de l’estalvi, és a dir, de ser tan autosuficients com sigui possible a nivell financer.