El passat 2 de Gener, en Pol Marsà va entrevistar a ‘8 al dia’ (8TV) l’Eduard Gironella (veure enllaç) sobre com estalviar en el dia a dia amb motiu de l’arribada de la costa de Gener. A continuació exposem el fil argumental de la conversa, tot ampliant alguns punts dels que no hi va haver temps de parlar-ne més extensament.
L’entrevista començava amb l’afirmació que 2015 pot ser un bon any per a l’estalvi, atès que es produeixen dos fets que poden ajudar que hi hagi més diners disponibles a una gran part de les famílies:
- Les retencions de l’IRPF baixen
- Moltes persones que havien patit la retallada d’una paga extra, ara sembla que la tornaran a cobrar.
Si a nivell particular fóssim capaços de continuar com si aquests ingressos extres no es produïssin i poguéssim estalviar aquests diners que cobrarem de més (per exemple, apartant aquest import del nostre compte corrent en el moment que cobrem la nòmina, com si es tractés d’un rebut més), en certa manera ens estaríem pagant a nosaltres mateixos.
A continuació, es va fer un repàs ràpid a alguns dels consells habituals en aquesta època de l’any (veure el post en aquest mateix blog sobre la participació de l’Eduard Gironella a un article sobre la Costa de Gener a El Punt Avui).
L’Eduard Gironella considerava que tots aquests consells, que són bons, més o menys són coneguts, i deia que li agradaria donar-hi un enfocament diferent, tot aprofitant que la nit de cap d’any és la dels bons propòsits.
Al cap i a la fi, com és que existeix una costa de Gener que es va repetint any darrera any, com el Dia de la Marmota d’Atrapat en el Temps? Potser perquè no hem sabut dir “no” a algunes compres de Nadal, o, senzillament, perquè ni tan sols sabíem què podíem gastar-nos i què no. Del que es tractaria seria d’agafar una visió més global de la nostra economia domèstica, veure com marxen els diners que entren, en quines partides, i analitzar si la importància d’aquestes despeses respon o no a les nostres prioritats.
En realitat, la seva experiència amb clients és que no hi ha despeses bones o dolentes, sinó unes prioritats. I es tracta que els diners ajudin que aquestes prioritats s’aconsegueixin. És a dir, sense entrar en temes mediambientals, si una família vol que a casa seva la temperatura sigui de 25 graus durant l’hivern, el que és important és aflorar consciència del que això costa, i a partir d’aquí prendre les decisions que calgui. Si això representa X diners més o menys a l’any, és bo saber-ho. Igual amb aquests diners desapareix la costa de Gener, o podem fer un viatge que ens fa il·lusió, o igual resulta que estar a 25 graus té un gran valor per a aquesta família i es decideix no fer res… O, alternativament, potser els podem estalviar…
Perquè a continuació l’Eduard Gironella va posar èmfasi en la necessitat de lluitar per a aconseguir un nou tipus d’independència, que és la econòmica, i a nivell domèstic. Aquest seria un molt bon propòsit per a començar l’any.
I en què consisteix això? En dependre el menys possible de tercers en temes econòmics. Sembla difícil? Segons l’Eduard Gironella, tot és posar-s’hi.
D’entrada, hauríem de desterrar la paraula crèdit, que vol dir dependre que algú ens deixi uns diners per a aconseguir un determinat bé o servei.
La crisi ha fet que ja no es concedeixin tants crèdits, i això és bo, perquè ens obliga a viure segons les nostres possibilitats. El crèdit és una eina bona per a les empreses: a nivell bàsic, una empresa té una màquina que produeix unitats d’un bé, aquestes unitats es venen i deixen un benefici. Si hi ha mercat per a vendre’n més, l’empresa pot decidir endeutar-se per a comprar una segona màquina, i això pot ser interessant: part del benefici pot anar a pagar els interessos del crèdit, però l’empresa acaba guanyant més que abans.
En el cas d’un particular, el crèdit no aporta cap benefici addicional, que no sigui gaudir ara d’un bé o servei que no podem pagar fins d’aquí un temps. La nostra nòmina no augmenta per la concessió del crèdit, al contrari, el crèdit ens fa més pobres, perquè aquest bé o servei ens pot arribar a costar el doble si hi sumem el cost financer, els interessos. I si aquest crèdit és en forma de targeta, els interessos poden estar per damunt del 20% anual.
L’únic crèdit que té algun sentit per a l’Eduard Gironella seria una hipoteca, perquè respon a la decisió d’establir-nos pel nostre compte, i això pot ser desitjable fer-ho abans d’una edat massa avançada. Ara bé: hi ha l’opció de llogar, i es tracta que els interessos que paguem per la hipoteca estiguin com a molt en línia amb el que acabaríem pagant per un lloguer d’un pis d’unes característiques similars. I, sense perdre de vista que potser no ens cal un pis tan gran, i que com més petit sigui, menys ens haurem d’endeutar.
Si tornem a la independència financera, també estem parlant de com poder permetre’ns canviar de feina sabent que disposem d’un coixí econòmic per a fer-ho, o de com posar en marxa un negoci propi. I tot això passa per l’estalvi. Estalvi de dos tipus, a curt, i a llarg.
Estalviar a curt termini vol dir no dependre de crèdits per a canviar la nevera, o la rentadora, o el cotxe. En tota casa hi ha uns mils d’euros (per exemple, 30.000 EUR) en béns que es renoven cada, posem, 10 anys. Si volem ser financerament independents, 30.000/10= 3.000 EUR anuals, i 3.000/12= 250 EUR cada mes. Per a renovar tot això que tenim, ens fan falta 250 EUR al mes.
I estalviar a llarg termini vol dir pensar en objectius que siguin atractius més enllà d’un horitzó de 10 anys. Pot ser comprar-nos una segona residència, o poder enviar els fills a estudiar a l’estranger, o… el que sigui… Però hi ha un objectiu que la majoria ens hauríem de plantejar, que és jubilar-nos amb una pensió digna sense dependre de la Seguretat Social.
I per què diferenciem entre curt i llarg termini?: perquè de l’estalvi a curt i de l’estalvi a llarg en podem treure rendibilitats diferents, i un estalvi a llarg ben estructurat, que ens doni un bon interès compost, fa que si abans un bé comprat a crèdit ens costava el doble, ara un estalvi a llarg ens pot proporcionar el doble o més dels diners aportats.
Per a acabar, si la crisi ens ha dut res de bo és demostrar-nos que podem viure amb menys, i que la seguretat en la que crèiem que vivíem era fictícia. Ara que sembla que es comença a veure la llum al final del túnel, potser és bo que ens plantegem altres maneres d’operar financerament a nivell personal per tal d’estar més preparats cas que una situació d’aquest tipus es torni a repetir, amb l’objectiu de guanyar-nos la independència econòmica.