En primer lloc, s’ha adaptat el disseny per a que s’hi pugui accedir des de qualsevol aparell amb total comoditat. Cada cop hi ha més consultes a través de dispositius mòbils, i cal que els continguts que posem a disposició dels usuaris siguin agradables de llegir independentment de quin sigui el mitjà escollit per a fer-ho.

D’altra banda, hi hem volgut incloure dos nous apartats: un d’ells recull alguns dels testimonis dels clients als que hem pogut ajudar, i l’altre dóna una orientació sobre el preu que cobrem per un dels nostres serveis més sol·licitats.

De nou, coaching financer…

Tot plegat es combinarà amb una campanya en diversos mitjans d’Internet per tal de multiplicar la nostra presència a la xarxa. Es tracta de popularitzar el coaching financer com un procés en el que ajudem a:

1. Establir prioritats
2. Analitzar amb quins ingressos i despeses es compta
3. Prendre decisions que es concreten en un pressupost
4. Fer seguiment de si els objectius es van acOnseguint

Al cap i a la fi, tot es basa en prendre consciència de quina és la situació, i, a continuació, actuar amb la corresponent responsabilitat. Que els comptes quadrin o no, que puguem assolir les fites que ens marquem, es recolzarà en gran mesura dels recursos dels quals disposem i de la l’habilitat que tinguem en dirigir-nos cap els objectius desitjats. I tot depèn en gran part de nosaltres mateixos, en moltes ocasions només ens manca prendre el comandament.

Estem segurs que tot plegat ens permetrà arribar més enllà i seguir ajudant a clients a controlar millor les finances personals.

L’entrevista començava amb l’afirmació que 2015 pot ser un bon any per a l’estalvi, atès que es produeixen dos fets que poden ajudar que hi hagi més diners disponibles a una gran part de les famílies: 

• Les retencions de l’IRPF baixen
• Moltes persones que havien patit la retallada d’una paga extra, ara sembla que la tornaran a cobrar.

Si a nivell particular fóssim capaços de continuar com si aquests ingressos extres no es produïssin i poguéssim estalviar aquests diners que cobrarem de més (per exemple, apartant aquest import del nostre compte corrent en el moment que cobrem la nòmina, com si es tractés d’un rebut més), en certa manera ens estaríem pagant a nosaltres mateixos.

A continuació, es va fer un repàs ràpid a alguns dels consells habituals en aquesta època de l’any (veure el post en aquest mateix blog sobre la participació de l’Eduard Gironella a un article sobre la Costa de Gener a El Punt Avui).

L’Eduard Gironella considerava que tots aquests consells, que són bons, més o menys són coneguts, i deia que li agradaria donar-hi un enfocament diferent, tot aprofitant que la nit de cap d’any és la dels bons propòsits.

Al cap i a la fi, com és que existeix una costa de Gener que es va repetint any darrera any, com el Dia de la Marmota d’Atrapat en el Temps? Potser perquè no hem sabut dir “no” a algunes compres de Nadal, o, senzillament, perquè ni tan sols sabíem què podíem gastar-nos i què no. Del que es tractaria seria d’agafar una visió més global de la nostra economia domèstica, veure com marxen els diners que entren, en quines partides, i analitzar si la importància d’aquestes despeses respon o no a les nostres prioritats.

En realitat, la seva experiència amb clients és que no hi ha despeses bones o dolentes, sinó unes prioritats. I es tracta que els diners ajudin que aquestes prioritats s’aconsegueixin. És a dir, sense entrar en temes mediambientals, si una família vol que a casa seva la temperatura sigui de 25 graus durant l’hivern, el que és important és aflorar consciència del que això costa, i a partir d’aquí prendre les decisions que calgui. Si això representa X diners més o menys a l’any, és bo saber-ho. Igual amb aquests diners desapareix la costa de Gener, o podem fer un viatge que ens fa il·lusió, o igual resulta que estar a 25 graus té un gran valor per a aquesta família i es decideix no fer res… O, alternativament, potser els podem estalviar…

Perquè a continuació l’Eduard Gironella va posar èmfasi en la necessitat de lluitar per a aconseguir un nou tipus d’independència, que és la econòmica, i a nivell domèstic. Aquest seria un molt bon propòsit per a començar l’any.

I en què consisteix això? En dependre el menys possible de tercers en temes econòmics. Sembla difícil? Segons l’Eduard Gironella, tot és posar-s’hi.

D’entrada, hauríem de desterrar la paraula crèdit, que vol dir dependre que algú ens deixi uns diners per a aconseguir un determinat bé o servei.

La crisi ha fet que ja no es concedeixin tants crèdits, i això és bo, perquè ens obliga a viure segons les nostres possibilitats. El crèdit és una eina bona per a les empreses: a nivell bàsic, una empresa té una màquina que produeix unitats d’un bé, aquestes unitats es venen i deixen un benefici. Si hi ha mercat per a vendre’n més, l’empresa pot decidir endeutar-se per a comprar una segona màquina, i això pot ser interessant: part del benefici pot anar a pagar els interessos del crèdit, però l’empresa acaba guanyant més que abans.

 En el cas d’un particular, el crèdit no aporta cap benefici addicional, que no sigui gaudir ara d’un bé o servei que no podem pagar fins d’aquí un temps. La nostra nòmina no augmenta per la concessió del crèdit, al contrari, el crèdit ens fa més pobres, perquè aquest bé o servei ens pot arribar a costar el doble si hi sumem el cost financer, els interessos. I si aquest crèdit és en forma de targeta, els interessos poden estar per damunt del 20% anual.

L’únic crèdit que té algun sentit per a l’Eduard Gironella seria una hipoteca, perquè respon a la decisió d’establir-nos pel nostre compte, i això pot ser desitjable fer-ho abans d’una edat massa avançada. Ara bé: hi ha l’opció de llogar, i es tracta que els interessos que paguem per la hipoteca estiguin com a molt en línia amb el que acabaríem pagant per un lloguer d’un pis d’unes característiques similars. I, sense perdre de vista que potser no ens cal un pis tan gran, i que com més petit sigui, menys ens haurem d’endeutar.

Si tornem a la independència financera, també estem parlant de com poder permetre’ns canviar de feina sabent que disposem d’un coixí econòmic per a fer-ho, o de com posar en marxa un negoci propi. I tot això passa per l’estalvi. Estalvi de dos tipus, a curt, i a llarg.

Estalviar a curt termini vol dir no dependre de crèdits per a canviar la nevera, o la rentadora, o el cotxe. En tota casa hi ha uns mils d’euros (per exemple, 30.000 EUR) en béns que es renoven cada, posem, 10 anys. Si volem ser financerament independents, 30.000/10= 3.000 EUR anuals, i 3.000/12= 250 EUR cada mes. Per a renovar tot això que tenim, ens fan falta 250 EUR al mes.

I estalviar a llarg termini vol dir pensar en objectius que siguin atractius més enllà d’un horitzó de 10 anys. Pot ser comprar-nos una segona residència, o poder enviar els fills a estudiar a l’estranger, o… el que sigui… Però hi ha un objectiu que la majoria ens hauríem de plantejar, que és jubilar-nos amb una pensió digna sense dependre de la Seguretat Social.

I per què diferenciem entre curt i llarg termini?: perquè de l’estalvi a curt i de l’estalvi a llarg en podem treure rendibilitats diferents, i un estalvi a llarg ben estructurat, que ens doni un bon interès compost, fa que si abans un bé comprat a crèdit ens costava el doble, ara un estalvi a llarg ens pot proporcionar el doble o més dels diners aportats.

Per a acabar, si la crisi ens ha dut res de bo és demostrar-nos que podem viure amb menys, i que la seguretat en la que crèiem que vivíem era fictícia. Ara que sembla que es comença a veure la llum al final del túnel, potser és bo que ens plantegem altres maneres d’operar financerament a nivell personal per tal d’estar més preparats cas que una situació d’aquest tipus es torni a repetir, amb l’objectiu de guanyar-nos la independència econòmica.

L.P. Perquè les entitats financeres venen tants productes? Això ha augmentat molt els últims anys, no? És com fan els diners?

E.G. Les entitats han intentat treure el màxim de les seves carteres de clients. Per a fer-ho, la sensació és que han incentivat les seves xarxes d’oficines a vendre determinats productes, i en moltes ocasions no s’ha considerat si es tractava de productes adequats o no per a un client determinat. Per a treure’n més profit, han comprat o arribat a acords amb altres entitats financeres (p.e. asseguradores) per a obtenir el màxim de sinèrgies.

L.P. Amb tanta oferta i tan poc coneixement financer… és normal no saber què fer amb els estalvis ara mateix?

E.G. Evidentment, perquè s’ha perdut la confiança que es tenia en les oficines bancàries. Per sort, darrerament han aparegut al mercat serveis de brokers financers sense producte propi que actuen de manera independent per a oferir als seus clients el producte més adequat entre els que hi ha al mercat d’acord amb la necessitat del client, no en base a unes quotes de vendes que cal assolir.

L.P. Per què han de ser els estalvis? Com ho puc decidir?

E.G. Estalviar per estalviar no té sentit, això és el que feien els nostres avis, que de vegades acabaven morint amb diners estalviats dels que no havien gaudit. Cada persona ha d’analitzar quins objectius té, i com l’estalvi pot ajudar a aconseguir-los. La cultura de l’endeutament (tot comprat a terminis) beneficia qui deixa els diners, ara caminem cap a la cultura de l’estalvi (comprar si podem pagar amb el que tenim).

El estalvi és el camí cap a la llibertat financera, sense la que no existeix autèntica llibertat. En aquesta línia, l’escriptor americà Robert T. Kiyosaki deia que si tenim capacitat d’estalvi i no la fem servir, som com un hàmster que fa kilòmetres a la seva roda dins la gàbia, però quan baixa no s’ha mogut ni un centímetre d’allà on era.

L.P. Tinc 40 anys i veig la cosa de les pensions molt magre… m’he de fer un pla de pensions?

E.G. Efectivament, el tema de les pensions està molt malament, però el pla de pensions no és el meu producte preferit d’estalvi per a la jubilació, perquè són diners que no pots tocar fins que et jubiles, et mores, tens una incapacitat o un atur de llarga durada (escenaris tots ells poc desitjables, jubilació apart). L’avantatge que tens és la fiscalitat, però hi ha altres productes amb més rendibilitat i liquiditat, perquè permeten rescats parcials i fins i tot totals.

L.P. Com puc detectar el risc de la inversió que se’m proposa?

E.G. El risc és un concepte difícil de generalitzar, depèn del perfil de cada persona. Tota inversió en renda variable (p.e. borsa) té més risc que una inversió en un dipòsit a termini.

L.P. A més benefici més risc? Això és sempre així?

E.G. En qualsevol inversió hi ha tres factors que es “molesten” entre ells: liquiditat (temps), rendibilitat i seguretat (risc). A menys temps, menys benefici. I a menys risc, també menys benefici. El que passa és que convé mirar on s’inverteix, perquè evidentment hi ha productes que amb un grau similar de risc i temps poden diferir bastant en rendibilitat.

L.P. Com puc saber quina és la millor inversió per mi ?

E.G. Cada persona ha d’analitzar quins objectius té, com l’estalvi pot ajudar a aconseguir-los, i quin és el risc que està disposada a assumir. És una decisió molt personal, basada en el triangle temps-rendibilitat-seguretat.

L.P. Un dubte… val la pena cancel•lar hipoteca ?

E.G. Depèn. Entenc que parlem d’aportacions addicionals. Amb criteris de rendibilitat, només si qualsevol altre inversió que fem amb aquests diners no supera en rendibilitat el cost de la hipoteca. També és interessant per a persones que tinguin terminis tan llargs que en el darrer tram coincideixin pagament de quotes amb la jubilació. Per últim, hi ha altres factors psicològics, pot ser que algú no es senti còmode amb tant deute i vulgui reduir-lo.

L.P. Un dels productes estrella són les hipoteques… amb tot el que ha passat, com ha canviat la concessió de crèdits hipotecaris? Me’l donarien a mi?

E.G. T’ho posaran molt més fàcil si compres un pis a la entitat on vulguis la hipoteca, i, en qualsevol cas, han canviat molt les condicions respecte fa uns anys, amb diferencials a l’euríbor (entre 1’5 i 3’5) molt més alts que fan que l’interès sigui més car.

L.P. T’ofereixen comissions 0 a canvi que ho facis tot amb ells… Els bancs fan diners amb les comissions?

E.G. No he tingut mai accés a aquesta informació perquè no he treballat mai a cap banc, però s’intueix que això ve de quan als bancs es feia tot manualment, i que les comissions que cobren excedeixen de llarg el que costen els sistemes informàtics que ara fan la feina que abans feien els empleats de banca.

L.P. M’hauria de llegir la lletra petita de tots els contractes bancaris? De qui em refio? La seguretat absoluta ens la garanteix algú? Sinó, com s’explica el tema preferents?

E.G. Cal no signar mai res que no entenguis, per molt que tinguis confiança en la persona que t’ho ofereix. Pot fer mandra que t’expliquin i entendre segons quin producte, però si no volem aprofundir en determinades inversions, millor no fer-les.

L.P. I després hi ha el tema targetes de crèdit… tota mena de targetes! Què haig de tenir en compte per adquirir/fer servir una targeta de crèdit i/o dèbit?

E.G. Que el que gastis durant el mes ho puguis pagar a principis del mes vinent, en cas contrari el préstec que es genera es paga entre un 20 i 30% TAE anual.

L.P. Com ens afecta el límit d’interès de dipòsits a un any a 1’75%?

E.G. S’han afanyat molt a posar aquest límit per tal de preservar els comptes de resultat dels bancs. A mi, i a molts altres consumidors, ens agradaria que actuessin de manera similar eliminant l’abusiu sòl d’interès de les hipoteques per a preservar també la nostra economia domèstica.

De totes maneres, aquest límit no afecta a productes financers d’asseguradores, que tenen més garantia que els dipòsits (aquests tenen un límit de 100.000 EUR per entitat i NIF) perquè reasseguren els imports que els confiem sense límit.

Amb el coaching, es pretén obrir un espai de reflexió per a fer aflorar una consciència sobre temes d’economia domèstica que provoqui actuar amb una responsabilitat diferent. Els resultats que s’obtenen acostumen a ser positius, i això retroalimenta el sistema i augmenta l’autoestima i la motivació. Paral·lelament, s’estableixen objectius, s’analitza quina és la realitat de la situació de partida, es veu quines opcions hi ha per a arribar als objectius des de la realitat existent, i, finalment, es responen preguntes del tipus què fer, i com i quan fer-ho. És important no perdre de vista que en tot procés de presa de consciència el que és bàsic és l’aquí i ara: el passat només serveix per a aprendre’n i treure’n conclusions, i el que cal fer és mirar el que tenim en aquest moment per a assolir fites de futur.

D’altra banda, amb les eines de comptabilitat empresarial es parteix de la base que tota família té molts punts en comú amb el que seria una petita empresa. Així, s’analitza quins són els actius disponibles (tot allò que, si es posés a la venda, es podria transformar en diners), els passius (el que es deu a tercers), i, com a diferència entre actiu i passiu, es determina el patrimoni net de la família en qüestió, és a dir, la seva riquesa. La diferència entre ingressos i despeses de la unitat familiar provocarà, si és positiva, que aquesta incrementi la seva riquesa, o que disminueixi en el cas que sigui negativa (més despeses que ingressos). Els pressupostos ajuden a fer que aquests ingressos i despeses estiguin sota control.

Aquests pressupostos són un llistat d’ingressos i despeses previstos, i es poden fer a partir d’un històric (el que va passar, per exemple, l’any passat), o bé en base zero, és a dir, prescindint del passat i veient què és necessita a partir d’ara per a assolir uns determinats resultats futurs, procés que és molt enriquidor. Si aquest llistat es fa en un full de càlcul tipus Excel, l’anàlisi de les dades resulta molt interessant perquè es poden ordenar les partides per importància i calcular el percentatge que representa cadascuna sobre el total. A més, el full de càlcul permet jugar amb escenaris, per a veure què passaria si es produís una determinada circumstància o una altra.

Durant l’entrevista, l’Eduard Gironella dóna tota una sèrie de consells pràctics per a reduir el capítol de despeses, i planteja una filosofia interessant: potser no ens calen tantes coses per a ser feliços, perquè al cap i a la fi la felicitat és una decisió.

També s’aborda el tema dels imprevistos, i com el concepte comptable d’amortització por ajudar a fer-los front, així com la importància que l’endeutament tingui una durada mai superior al de la vida útil del bé que s’estigui finançant. D’això es dedueix que no és gens convenient pagar, per exemple, viatges de plaer amb un préstec.

Pel que fa a les targetes de crèdit, es recalca especialment la importància de poder pagar el que es gasta en un mes determinat per aquest mitjà a principis del mes següent, per tal d’evitar tipus d’interès totalment abusius d’entre un 20 i un 30% TAE. Aquest tema enllaça amb l’estalvi com a mecanisme que permet començar a guanyar autonomia financera, en contraposició a seguir treballant per a l’Estat en forma d’impostos, per a la Seguretat Social amb les quotes que paguem, per a bancs i per a totes les empreses a les que comprem els productes i serveis que consumim. Amb l’estalvi, una part del sou que cobrem es dedica a pagar-nos a nosaltres mateixos, el que permet fer que aquests diners treballin per als objectius que perseguim. Es tracta d’abandonar la cultura de la despesa i l’endeutament d’aquests darrers anys i caminar cap a una cultura de l’estalvi per a objectius concrets.

L’entrevista acaba remarcant la manca de formació en temes de finances domèstiques, i com seria d’interessant aprendre sobre aquesta matèria a l’ESO, de manera que tots acabem adquirint tota una sèrie de mecanismes automàtics de reacció davant determinats estímuls de consum impulsiu.

Existeixen infinitat de raons per a passar de la cultura de la despesa dels darrers anys a una cultura de l’estalvi que tingui objectius concrets. Alguns exemples d’aquests objectius poden ser d’acumular un bon import de diners per a fer front a l’entrada d’un pis, o per a poder cancel·lar anticipadament una hipoteca, o per a aconseguir disposar d’un capital que treballi per a nosaltres i complementi els nostres ingressos gràcies a una bona política d’inversions. En general, és molt important adonar-nos que no hi ha autèntica llibertat sense autonomia o independència econòmica. Qualsevol emprenedor se sent molt més segur en el moment d’iniciar un nou negoci si té al darrera un coixí de diners que li permeti minimitzar el risc de no poder atendre els pagaments que li permetin subsistir a mig termini. Emprendre sense un mínim de seguretat econòmica queda reservat a individus molt arriscats o sense càrregues econòmiques d’importància, i la conseqüència d’això és un bon nombre de persones que segueixen lligades a feines que no els motiven per una por fonamentada en la seva manca d’autonomia financera.

I en aquesta línia de motius per a l’estalvi, tot sembla indicar que un dels objectius estel·lars serà ben aviat (si no ho és ja) assegurar-nos uns ingressos suficients per a quan deixem de treballar.  De nou, consciència sobre la necessitat d’estalviar, i responsabilitat per a posar-s’hi amb un bon assessorament sobre com fer-ho.

El que l’amable operadora que em temptava a gastar alegrement no esmentava era que el tipus d’interès mensual era tan elevat que acabava pagant pels diners més d’un 15% d’interessos a l’any sobre el saldo pendent.

Afortunadament, jo tinc una certa formació que fa que em plantegi sempre el cost de les coses, i en el moment en què vaig escoltar el tipus d’interès que havia de pagar pel servei descartar realitzar qualsevol operació d’aquest tipus. Però he d’admetre que, per a qui no disposi d’uns coneixements financers bàsics, havia de resultar difícil resistir la temptació.

Això em porta a insistir de nou als conceptes de consciència i responsabilitat, que ja he introduït en alguna entrada anterior d’aquest blog.

En el moment que vaig saber l’elevat tipus d’interès que havia de pagar per disposar dels diners que m’oferien, vaig tenir consciència. I el pas següent a la consciència ha de ser la responsabilitat: fer servir la valuosa informació de què disposem per actuar en el nostre benefici, avaluant en cada decisió que prenguem si estem ben encaminats als nostres objectius.

Perquè, al cap i a la fi: els nostres objectius quins són?, realment cal gastar tant per apropar-nos a ells?.

Fa uns mesos vaig sentir dir a algú que la crisi ens ha fet més humils. Afortunadament, l’operadora que em convidava a gastar fa molt de temps que ja no truca, de manera que m’estalvio respondre-li amb amabilitat que prenc nota del seu producte, però que actualment no m’interessa. Paral·lelament, les cartes de bancs on se m’informa que tinc un crèdit a la meva disposició s’han reduït de forma dràstica. Cal comptar només amb el que tinc. És un temps perfecte per tornar a gaudir de les petites coses i estar més amb nosaltres mateixos. La bona notícia és que, en aquest sentit, ens ho estan posant fàcil.

Tanmateix, l’experiència demostra que, llevat d’algunes excepcions, ningú aprèn llegint: la teoria s’ha de posar en pràctica, i en el moment d’emprendre una cosa que no s’ha fet amb anterioritat sempre ajuda la presència d’una persona que t’acompanyi i que, en certa manera, t’entreni (coach en anglès).

Jo crec fermament en les virtuts del coaching financer per fer aflorar consciència i responsabilitat. Consciència sobre quina és la nostra situació i cap a on volem dirigir-nos, i responsabilitat des del punt de vista que arribar a la meta que ens marquem depèn només de nosaltres.

Durant d’un procés de coaching, en primer lloc establim uns objectius, en els que d’entrada és aconsellable no tenir en compte cap tipus de condicionants. Després s’analitza la realitat, on es veu amb què es compta per arribar a les metes marcades, i, si és el cas, s’ajusten de nou els objectius. Després d’aquesta anàlisi, sortiran a la llum tot un seguit d’opcions, estratègies i possibles actuacions, que han d’estar alineades amb els objectius proposats. Finalment, s’ha de concretar què es farà i de quina manera.

En tot aquest camí, el protagonista ets tu: et correspon a tu decidir què vols i com arribar-hi, però t’ajudarà molt la presència d’algú que et formuli preguntes que et facin reflexionar. Si, a més, aquesta persona té amplis coneixements financers, i pot resoldre dubtes de tipus tècnic sobre, per exemple, determinats productes, o sobre com enfocar una negociació amb una entitat financera, el diàleg que es genera és molt ric i permet avançar ràpidament.