En primer lloc, s’ha adaptat el disseny per a que s’hi pugui accedir des de qualsevol aparell amb total comoditat. Cada cop hi ha més consultes a través de dispositius mòbils, i cal que els continguts que posem a disposició dels usuaris siguin agradables de llegir independentment de quin sigui el mitjà escollit per a fer-ho.

D’altra banda, hi hem volgut incloure dos nous apartats: un d’ells recull alguns dels testimonis dels clients als que hem pogut ajudar, i l’altre dóna una orientació sobre el preu que cobrem per un dels nostres serveis més sol·licitats.

De nou, coaching financer…

Tot plegat es combinarà amb una campanya en diversos mitjans d’Internet per tal de multiplicar la nostra presència a la xarxa. Es tracta de popularitzar el coaching financer com un procés en el que ajudem a:

1. Establir prioritats
2. Analitzar amb quins ingressos i despeses es compta
3. Prendre decisions que es concreten en un pressupost
4. Fer seguiment de si els objectius es van acOnseguint

Al cap i a la fi, tot es basa en prendre consciència de quina és la situació, i, a continuació, actuar amb la corresponent responsabilitat. Que els comptes quadrin o no, que puguem assolir les fites que ens marquem, es recolzarà en gran mesura dels recursos dels quals disposem i de la l’habilitat que tinguem en dirigir-nos cap els objectius desitjats. I tot depèn en gran part de nosaltres mateixos, en moltes ocasions només ens manca prendre el comandament.

Estem segurs que tot plegat ens permetrà arribar més enllà i seguir ajudant a clients a controlar millor les finances personals.

L’entrevista començava amb l’afirmació que 2015 pot ser un bon any per a l’estalvi, atès que es produeixen dos fets que poden ajudar que hi hagi més diners disponibles a una gran part de les famílies: 

• Les retencions de l’IRPF baixen
• Moltes persones que havien patit la retallada d’una paga extra, ara sembla que la tornaran a cobrar.

Si a nivell particular fóssim capaços de continuar com si aquests ingressos extres no es produïssin i poguéssim estalviar aquests diners que cobrarem de més (per exemple, apartant aquest import del nostre compte corrent en el moment que cobrem la nòmina, com si es tractés d’un rebut més), en certa manera ens estaríem pagant a nosaltres mateixos.

A continuació, es va fer un repàs ràpid a alguns dels consells habituals en aquesta època de l’any (veure el post en aquest mateix blog sobre la participació de l’Eduard Gironella a un article sobre la Costa de Gener a El Punt Avui).

L’Eduard Gironella considerava que tots aquests consells, que són bons, més o menys són coneguts, i deia que li agradaria donar-hi un enfocament diferent, tot aprofitant que la nit de cap d’any és la dels bons propòsits.

Al cap i a la fi, com és que existeix una costa de Gener que es va repetint any darrera any, com el Dia de la Marmota d’Atrapat en el Temps? Potser perquè no hem sabut dir “no” a algunes compres de Nadal, o, senzillament, perquè ni tan sols sabíem què podíem gastar-nos i què no. Del que es tractaria seria d’agafar una visió més global de la nostra economia domèstica, veure com marxen els diners que entren, en quines partides, i analitzar si la importància d’aquestes despeses respon o no a les nostres prioritats.

En realitat, la seva experiència amb clients és que no hi ha despeses bones o dolentes, sinó unes prioritats. I es tracta que els diners ajudin que aquestes prioritats s’aconsegueixin. És a dir, sense entrar en temes mediambientals, si una família vol que a casa seva la temperatura sigui de 25 graus durant l’hivern, el que és important és aflorar consciència del que això costa, i a partir d’aquí prendre les decisions que calgui. Si això representa X diners més o menys a l’any, és bo saber-ho. Igual amb aquests diners desapareix la costa de Gener, o podem fer un viatge que ens fa il·lusió, o igual resulta que estar a 25 graus té un gran valor per a aquesta família i es decideix no fer res… O, alternativament, potser els podem estalviar…

Perquè a continuació l’Eduard Gironella va posar èmfasi en la necessitat de lluitar per a aconseguir un nou tipus d’independència, que és la econòmica, i a nivell domèstic. Aquest seria un molt bon propòsit per a començar l’any.

I en què consisteix això? En dependre el menys possible de tercers en temes econòmics. Sembla difícil? Segons l’Eduard Gironella, tot és posar-s’hi.

D’entrada, hauríem de desterrar la paraula crèdit, que vol dir dependre que algú ens deixi uns diners per a aconseguir un determinat bé o servei.

La crisi ha fet que ja no es concedeixin tants crèdits, i això és bo, perquè ens obliga a viure segons les nostres possibilitats. El crèdit és una eina bona per a les empreses: a nivell bàsic, una empresa té una màquina que produeix unitats d’un bé, aquestes unitats es venen i deixen un benefici. Si hi ha mercat per a vendre’n més, l’empresa pot decidir endeutar-se per a comprar una segona màquina, i això pot ser interessant: part del benefici pot anar a pagar els interessos del crèdit, però l’empresa acaba guanyant més que abans.

 En el cas d’un particular, el crèdit no aporta cap benefici addicional, que no sigui gaudir ara d’un bé o servei que no podem pagar fins d’aquí un temps. La nostra nòmina no augmenta per la concessió del crèdit, al contrari, el crèdit ens fa més pobres, perquè aquest bé o servei ens pot arribar a costar el doble si hi sumem el cost financer, els interessos. I si aquest crèdit és en forma de targeta, els interessos poden estar per damunt del 20% anual.

L’únic crèdit que té algun sentit per a l’Eduard Gironella seria una hipoteca, perquè respon a la decisió d’establir-nos pel nostre compte, i això pot ser desitjable fer-ho abans d’una edat massa avançada. Ara bé: hi ha l’opció de llogar, i es tracta que els interessos que paguem per la hipoteca estiguin com a molt en línia amb el que acabaríem pagant per un lloguer d’un pis d’unes característiques similars. I, sense perdre de vista que potser no ens cal un pis tan gran, i que com més petit sigui, menys ens haurem d’endeutar.

Si tornem a la independència financera, també estem parlant de com poder permetre’ns canviar de feina sabent que disposem d’un coixí econòmic per a fer-ho, o de com posar en marxa un negoci propi. I tot això passa per l’estalvi. Estalvi de dos tipus, a curt, i a llarg.

Estalviar a curt termini vol dir no dependre de crèdits per a canviar la nevera, o la rentadora, o el cotxe. En tota casa hi ha uns mils d’euros (per exemple, 30.000 EUR) en béns que es renoven cada, posem, 10 anys. Si volem ser financerament independents, 30.000/10= 3.000 EUR anuals, i 3.000/12= 250 EUR cada mes. Per a renovar tot això que tenim, ens fan falta 250 EUR al mes.

I estalviar a llarg termini vol dir pensar en objectius que siguin atractius més enllà d’un horitzó de 10 anys. Pot ser comprar-nos una segona residència, o poder enviar els fills a estudiar a l’estranger, o… el que sigui… Però hi ha un objectiu que la majoria ens hauríem de plantejar, que és jubilar-nos amb una pensió digna sense dependre de la Seguretat Social.

I per què diferenciem entre curt i llarg termini?: perquè de l’estalvi a curt i de l’estalvi a llarg en podem treure rendibilitats diferents, i un estalvi a llarg ben estructurat, que ens doni un bon interès compost, fa que si abans un bé comprat a crèdit ens costava el doble, ara un estalvi a llarg ens pot proporcionar el doble o més dels diners aportats.

Per a acabar, si la crisi ens ha dut res de bo és demostrar-nos que podem viure amb menys, i que la seguretat en la que crèiem que vivíem era fictícia. Ara que sembla que es comença a veure la llum al final del túnel, potser és bo que ens plantegem altres maneres d’operar financerament a nivell personal per tal d’estar més preparats cas que una situació d’aquest tipus es torni a repetir, amb l’objectiu de guanyar-nos la independència econòmica.

En general, davant qualsevol producte financer que haguem contractat, el primer que cal plantejar-nos és per a què el tenim i quina és la necessitat que cal que cobreixi, perquè en ocasions ens trobem que:

– o bé mai hi va haver un motiu concret més enllà que algú ens recomanés (o, fins i tot, ens “col·loqués”) el producte,

– o bé aquesta necessitat ha desaparegut,

– o bé l’objectiu del producte no és prou adequat per al motiu, o, en el cas d’assegurances, la cobertura no és prou correcta.

Així, en el moment que ens prenem un espai per a repassar el que tenim, és habitual adonar-se que hi ha força aspectes millorables.

Podem posar uns quants exemples.

En assegurances de la llar, hi ha dos imports bàsics que cal assegurar: continent, que equivaldria a les parets, terra, sostre i instal·lacions bàsiques de la vivenda (o, dit d’una altra manera, el que no cauria en el cas hipotètic que poguéssim tombar la vivenda del revés), i el contingut, que seria tota la resta (electrodomèstics, mobles, roba, joies, etc.).

El valor del continent no és el que hem pagat per la vivenda, perquè aquest últim inclou el valor del terreny on s’ha edificat, i, en principi, no pot passar res al sòl que afecte el seu valor. Per tant, en cas d’un sinistre de grans dimensions, el valor a assegurar seria equiparable al que costaria desenrunar el lloc on hi havia l’habitatge i tornar a deixar-lo com el dia que el constructor el va lliurar al primer propietari. Evidentment, no hi ha cap raó per la que hagi de coincidir amb el valor de la hipoteca (malgrat que sembla que hi ha força oficines bancàries que això ho desconeixen). Atès que és un import que resulta difícil d’estimar per a aquells que no estem dins el sector de la construcció, les companyies d’assegurances acostumen a recomanar un valor per metre quadrat, que estarà en funció del tipus de vivenda i dels seus acabats.

D’altra banda, convé que li donem la importància que es mereix al contingut, i dediquem una estona a fer inventari del que tenim. L’exercici que caldria fer és imaginar-se que perdem tot el que tenim a casa (sabem que no és un pensament agradable, però les assegurances són per a casos d’aquesta mena), i veure què costaria tornar a reposar-ho tot. Si ho fem bé, els resultats acostumen a ser sorprenents, perquè poc a poc en una vivenda s’acaben acumulant moltes pertinences que, totes juntes, tenen un valor monetari important.

Un darrer exemple que voldríem esmentar és el relatiu a les assegurances de vida que moltes entitats financeres demanen per a concedir una hipoteca. Convindrà que anem revisant el valor assegurat, perquè, com és normal, la hipoteca cada cop serà més petita, però si ningú en fa un seguiment, l’import assegurat a la pòlissa de vida es quedarà com el primer dia, i a mesura que passin els anys la diferència entre un i altre valors s’anirà fent més i més gran.

Per desgràcia, dins la nostra experiència hi ha molts més exemples, però una llista exhaustiva de tots ells farien aquesta entrada del blog massa llarga.

En definitiva, tornem a posar consciència sobre la importància que els productes financers que tenim siguin adequats per a la necessitat que en el seu dia va originar que els contractéssim. Val la pena dedicar-hi una estona, i, si això es fa al costat d’un expert, encara més.

L.P. Perquè les entitats financeres venen tants productes? Això ha augmentat molt els últims anys, no? És com fan els diners?

E.G. Les entitats han intentat treure el màxim de les seves carteres de clients. Per a fer-ho, la sensació és que han incentivat les seves xarxes d’oficines a vendre determinats productes, i en moltes ocasions no s’ha considerat si es tractava de productes adequats o no per a un client determinat. Per a treure’n més profit, han comprat o arribat a acords amb altres entitats financeres (p.e. asseguradores) per a obtenir el màxim de sinèrgies.

L.P. Amb tanta oferta i tan poc coneixement financer… és normal no saber què fer amb els estalvis ara mateix?

E.G. Evidentment, perquè s’ha perdut la confiança que es tenia en les oficines bancàries. Per sort, darrerament han aparegut al mercat serveis de brokers financers sense producte propi que actuen de manera independent per a oferir als seus clients el producte més adequat entre els que hi ha al mercat d’acord amb la necessitat del client, no en base a unes quotes de vendes que cal assolir.

L.P. Per què han de ser els estalvis? Com ho puc decidir?

E.G. Estalviar per estalviar no té sentit, això és el que feien els nostres avis, que de vegades acabaven morint amb diners estalviats dels que no havien gaudit. Cada persona ha d’analitzar quins objectius té, i com l’estalvi pot ajudar a aconseguir-los. La cultura de l’endeutament (tot comprat a terminis) beneficia qui deixa els diners, ara caminem cap a la cultura de l’estalvi (comprar si podem pagar amb el que tenim).

El estalvi és el camí cap a la llibertat financera, sense la que no existeix autèntica llibertat. En aquesta línia, l’escriptor americà Robert T. Kiyosaki deia que si tenim capacitat d’estalvi i no la fem servir, som com un hàmster que fa kilòmetres a la seva roda dins la gàbia, però quan baixa no s’ha mogut ni un centímetre d’allà on era.

L.P. Tinc 40 anys i veig la cosa de les pensions molt magre… m’he de fer un pla de pensions?

E.G. Efectivament, el tema de les pensions està molt malament, però el pla de pensions no és el meu producte preferit d’estalvi per a la jubilació, perquè són diners que no pots tocar fins que et jubiles, et mores, tens una incapacitat o un atur de llarga durada (escenaris tots ells poc desitjables, jubilació apart). L’avantatge que tens és la fiscalitat, però hi ha altres productes amb més rendibilitat i liquiditat, perquè permeten rescats parcials i fins i tot totals.

L.P. Com puc detectar el risc de la inversió que se’m proposa?

E.G. El risc és un concepte difícil de generalitzar, depèn del perfil de cada persona. Tota inversió en renda variable (p.e. borsa) té més risc que una inversió en un dipòsit a termini.

L.P. A més benefici més risc? Això és sempre així?

E.G. En qualsevol inversió hi ha tres factors que es “molesten” entre ells: liquiditat (temps), rendibilitat i seguretat (risc). A menys temps, menys benefici. I a menys risc, també menys benefici. El que passa és que convé mirar on s’inverteix, perquè evidentment hi ha productes que amb un grau similar de risc i temps poden diferir bastant en rendibilitat.

L.P. Com puc saber quina és la millor inversió per mi ?

E.G. Cada persona ha d’analitzar quins objectius té, com l’estalvi pot ajudar a aconseguir-los, i quin és el risc que està disposada a assumir. És una decisió molt personal, basada en el triangle temps-rendibilitat-seguretat.

L.P. Un dubte… val la pena cancel•lar hipoteca ?

E.G. Depèn. Entenc que parlem d’aportacions addicionals. Amb criteris de rendibilitat, només si qualsevol altre inversió que fem amb aquests diners no supera en rendibilitat el cost de la hipoteca. També és interessant per a persones que tinguin terminis tan llargs que en el darrer tram coincideixin pagament de quotes amb la jubilació. Per últim, hi ha altres factors psicològics, pot ser que algú no es senti còmode amb tant deute i vulgui reduir-lo.

L.P. Un dels productes estrella són les hipoteques… amb tot el que ha passat, com ha canviat la concessió de crèdits hipotecaris? Me’l donarien a mi?

E.G. T’ho posaran molt més fàcil si compres un pis a la entitat on vulguis la hipoteca, i, en qualsevol cas, han canviat molt les condicions respecte fa uns anys, amb diferencials a l’euríbor (entre 1’5 i 3’5) molt més alts que fan que l’interès sigui més car.

L.P. T’ofereixen comissions 0 a canvi que ho facis tot amb ells… Els bancs fan diners amb les comissions?

E.G. No he tingut mai accés a aquesta informació perquè no he treballat mai a cap banc, però s’intueix que això ve de quan als bancs es feia tot manualment, i que les comissions que cobren excedeixen de llarg el que costen els sistemes informàtics que ara fan la feina que abans feien els empleats de banca.

L.P. M’hauria de llegir la lletra petita de tots els contractes bancaris? De qui em refio? La seguretat absoluta ens la garanteix algú? Sinó, com s’explica el tema preferents?

E.G. Cal no signar mai res que no entenguis, per molt que tinguis confiança en la persona que t’ho ofereix. Pot fer mandra que t’expliquin i entendre segons quin producte, però si no volem aprofundir en determinades inversions, millor no fer-les.

L.P. I després hi ha el tema targetes de crèdit… tota mena de targetes! Què haig de tenir en compte per adquirir/fer servir una targeta de crèdit i/o dèbit?

E.G. Que el que gastis durant el mes ho puguis pagar a principis del mes vinent, en cas contrari el préstec que es genera es paga entre un 20 i 30% TAE anual.

L.P. Com ens afecta el límit d’interès de dipòsits a un any a 1’75%?

E.G. S’han afanyat molt a posar aquest límit per tal de preservar els comptes de resultat dels bancs. A mi, i a molts altres consumidors, ens agradaria que actuessin de manera similar eliminant l’abusiu sòl d’interès de les hipoteques per a preservar també la nostra economia domèstica.

De totes maneres, aquest límit no afecta a productes financers d’asseguradores, que tenen més garantia que els dipòsits (aquests tenen un límit de 100.000 EUR per entitat i NIF) perquè reasseguren els imports que els confiem sense límit.

Tenim dos problemes de base:
– La majoria de la gent estalvia (o intenta estalviar) sense tenir clar quin és l’objectiu d’aquest estalvi i, d’aquesta manera és difícil determinar una estratègia financera adequada.
– En els pocs casos que la necessitat que cal cobrir està clara, hi ha poques entitats financeres que l’escoltin, perquè moltes vegades l’oferta de productes que tenen és limitada i el seu principal objectiu és col•locar al client algun d’ells, sigui o no el més apropiat.

Si ens centrem en els objectius, aquests poden ser molt variats, però, en general, es poden agrupar de dues maneres:
– A curt i mig termini, disposar d’un coixí per a fer front a imprevistos i compres de béns de duració superior a un any, amb la finalitat d’estar tan poc exposats a l’endeutament com sigui possible.
– A llarg termini, acumular un capital que doni independència financera per a enfrontar temes més llunyans en el temps i que, alhora, requereixin molts més diners acumulats, com ara la jubilació o la cancel•lació d’una hipoteca.

Els dipòsits o productes similars a aquests no semblen els més apropiats en cap dels dos casos anteriors, perquè:
– Si es tracta de disposar d’un coixí per a imprevistos, aquest cal que tingui una disponibilitat absoluta, i els dipòsits no tenen aquesta característica
– I si es tracta d’acumular capital a llarg termini, la rendibilitat dels diners que s’hi destinin serà més alta com més ens comprometem a fer aportacions periòdiques i menys necessitat es tingui a disposar d’ells a curt i mig termini. Quan l’horitzó temporal és llarg, amb els dipòsits estem renunciant a una rendibilitat més elevada.

Per tant, independentment que l’interès dels dipòsits ara sigui menor, no sembla que aquesta mena de col•locar els diners sigui la més apropiada. N’hi ha de millors, i, com sempre, el més adequat és comptar amb un assessor financer independent que ajudi a escollir-los.

Amb el coaching, es pretén obrir un espai de reflexió per a fer aflorar una consciència sobre temes d’economia domèstica que provoqui actuar amb una responsabilitat diferent. Els resultats que s’obtenen acostumen a ser positius, i això retroalimenta el sistema i augmenta l’autoestima i la motivació. Paral·lelament, s’estableixen objectius, s’analitza quina és la realitat de la situació de partida, es veu quines opcions hi ha per a arribar als objectius des de la realitat existent, i, finalment, es responen preguntes del tipus què fer, i com i quan fer-ho. És important no perdre de vista que en tot procés de presa de consciència el que és bàsic és l’aquí i ara: el passat només serveix per a aprendre’n i treure’n conclusions, i el que cal fer és mirar el que tenim en aquest moment per a assolir fites de futur.

D’altra banda, amb les eines de comptabilitat empresarial es parteix de la base que tota família té molts punts en comú amb el que seria una petita empresa. Així, s’analitza quins són els actius disponibles (tot allò que, si es posés a la venda, es podria transformar en diners), els passius (el que es deu a tercers), i, com a diferència entre actiu i passiu, es determina el patrimoni net de la família en qüestió, és a dir, la seva riquesa. La diferència entre ingressos i despeses de la unitat familiar provocarà, si és positiva, que aquesta incrementi la seva riquesa, o que disminueixi en el cas que sigui negativa (més despeses que ingressos). Els pressupostos ajuden a fer que aquests ingressos i despeses estiguin sota control.

Aquests pressupostos són un llistat d’ingressos i despeses previstos, i es poden fer a partir d’un històric (el que va passar, per exemple, l’any passat), o bé en base zero, és a dir, prescindint del passat i veient què és necessita a partir d’ara per a assolir uns determinats resultats futurs, procés que és molt enriquidor. Si aquest llistat es fa en un full de càlcul tipus Excel, l’anàlisi de les dades resulta molt interessant perquè es poden ordenar les partides per importància i calcular el percentatge que representa cadascuna sobre el total. A més, el full de càlcul permet jugar amb escenaris, per a veure què passaria si es produís una determinada circumstància o una altra.

Durant l’entrevista, l’Eduard Gironella dóna tota una sèrie de consells pràctics per a reduir el capítol de despeses, i planteja una filosofia interessant: potser no ens calen tantes coses per a ser feliços, perquè al cap i a la fi la felicitat és una decisió.

També s’aborda el tema dels imprevistos, i com el concepte comptable d’amortització por ajudar a fer-los front, així com la importància que l’endeutament tingui una durada mai superior al de la vida útil del bé que s’estigui finançant. D’això es dedueix que no és gens convenient pagar, per exemple, viatges de plaer amb un préstec.

Pel que fa a les targetes de crèdit, es recalca especialment la importància de poder pagar el que es gasta en un mes determinat per aquest mitjà a principis del mes següent, per tal d’evitar tipus d’interès totalment abusius d’entre un 20 i un 30% TAE. Aquest tema enllaça amb l’estalvi com a mecanisme que permet començar a guanyar autonomia financera, en contraposició a seguir treballant per a l’Estat en forma d’impostos, per a la Seguretat Social amb les quotes que paguem, per a bancs i per a totes les empreses a les que comprem els productes i serveis que consumim. Amb l’estalvi, una part del sou que cobrem es dedica a pagar-nos a nosaltres mateixos, el que permet fer que aquests diners treballin per als objectius que perseguim. Es tracta d’abandonar la cultura de la despesa i l’endeutament d’aquests darrers anys i caminar cap a una cultura de l’estalvi per a objectius concrets.

L’entrevista acaba remarcant la manca de formació en temes de finances domèstiques, i com seria d’interessant aprendre sobre aquesta matèria a l’ESO, de manera que tots acabem adquirint tota una sèrie de mecanismes automàtics de reacció davant determinats estímuls de consum impulsiu.

Existeixen infinitat de raons per a passar de la cultura de la despesa dels darrers anys a una cultura de l’estalvi que tingui objectius concrets. Alguns exemples d’aquests objectius poden ser d’acumular un bon import de diners per a fer front a l’entrada d’un pis, o per a poder cancel·lar anticipadament una hipoteca, o per a aconseguir disposar d’un capital que treballi per a nosaltres i complementi els nostres ingressos gràcies a una bona política d’inversions. En general, és molt important adonar-nos que no hi ha autèntica llibertat sense autonomia o independència econòmica. Qualsevol emprenedor se sent molt més segur en el moment d’iniciar un nou negoci si té al darrera un coixí de diners que li permeti minimitzar el risc de no poder atendre els pagaments que li permetin subsistir a mig termini. Emprendre sense un mínim de seguretat econòmica queda reservat a individus molt arriscats o sense càrregues econòmiques d’importància, i la conseqüència d’això és un bon nombre de persones que segueixen lligades a feines que no els motiven per una por fonamentada en la seva manca d’autonomia financera.

I en aquesta línia de motius per a l’estalvi, tot sembla indicar que un dels objectius estel·lars serà ben aviat (si no ho és ja) assegurar-nos uns ingressos suficients per a quan deixem de treballar.  De nou, consciència sobre la necessitat d’estalviar, i responsabilitat per a posar-s’hi amb un bon assessorament sobre com fer-ho.

Quantes vegades hem desitjat canviar algun dels nostres hàbits, o introduir millores en algun dels àmbits de la nostra vida?. Ho hem aconseguit? I, si no és així, on s’ha quedat el nostre desig?.

Durant la segona meitat del segle XX es va produir una autèntica explosió en la millora de les tècniques de gestió empresarial. Van aparèixer tot un seguit de gurus que van analitzar en profunditat la manera de treballar de les grans organitzacions, i els canvis introduïts en aquesta època van ser claus en autèntiques històries d’èxit posteriors.

Com ja esmento a altres entrades d’aquest blog, considero que cada persona és com una petita empresa, i gran part de la literatura que es va generar en el seu moment per a la millora de corporacions de tota mena i mida és també aplicable en molts casos a nosaltres mateixos.

En aquesta ocasió, m’agradaria esmentar la tasca efectuada per Peter Drucker en el que es va denominar “Gestió per objectius”, centrant-me especialment en el mètode SMART. Quan se li va posar aquest nom, es va jugar amb un doble sentit:

• SMART, en anglès, significa “llest” en castellà
• SMART està format per cinc lletres, cadascuna de les quals és la inicial d’una paraula clau en el mètode.

Efectivament, segons aquest mètode, per comprovar la validesa d’uns objectius, aquests han de ser:

• Específics (“Specific” en anglès)
• Mesurables (“Mesurable”)
• Assolibles (“Achievable”)
• Realístics (“Realistic”)
• Pautats en el temps (“Time-related”)

Per tant, si jo estic pensant en millorar professionalment, el meu objectiu no s’hauria formular amb un simple “vull millorar el meu sou” (o, encara pitjor, en negatiu, “desitjo que no em baixin el salari”) sinó anar molt més enllà. Per exemple, hauria de concretar l’import del que desitjaria guanyar, quan vull que es faci realitat, i després detectar de quina manera al meu càrrec actual, o en quin lloc de treball a la meva empresa o a qualsevol altra organització, podria obtenir la remuneració a la qual aspiro, i establir un full de ruta per arribar-hi. Dins d’aquest pla, potser hi hauria un apartat en el qual em plantejaria contactar amb el meu cap o amb la persona del Departament de Personal que pren decisions sobre quin individu ocupa aquest determinat càrrec que desitjo. També pot ser necessària una determinada formació que en aquests moments no tinc. En aquest punt específic, m’hauria moure per esbrinar on s’adquireixen els coneixements que cal, quin cost tenen, etc.

Per a simplificar, de tots els possibles fronts d’actuació que han aparegut en el paràgraf anterior, centrem-nos només en aquesta última part de formació, i establim un objectiu. Una possible formulació seria “Vull cursar els estudis X, i he de haver-los superat en aquesta data”. Veiem si és o no SMART:

• És específic: defineix què és el que desitgem, quin volem que sigui el resultat, quan ens hi posarem, i hauríem acabar de determinar quins recursos necessitem, tant de temps com de diners.
• És mesurable: hem establert amb precisió quins són els estudis, què costen, i quin temps em fa falta per tirar-los endavant.
• És assolible: hem de tenir una formació de base que ens permeti superar aquests estudis, disposar d’un petit pla per a obtenir els diners necessaris per a això, i potser negociar amb la nostra parella o la nostra empresa d’on traurem el temps necessari.
• És realista: tot això ha de ser possible, hem d’intuir que serem capaços de finançar el curs si no es produeix una catàstrofe, i que no provocarem a la nostra empresa o parella molèsties insuperables.
• És pautat en el temps: establim correctament una data en la qual haurem cursat els estudis.

Evidentment, tot això és aplicable a la resta de fronts d’actuació que han sorgit de la formulació “vull guanyar el sou X a partir d’aquesta data”, o qualsevol tipus d’objectiu, financer o no. L’important és que arribem a concretar fins al més mínim detall perquè no ens trobem amb que en l’últim moment apareix una cosa que impedeix assolir la meta proposada. En l’instant que assolim un objectiu, la sensació és d’èxtasi. No obstant això, no hem d’oblidar que per cada intent en què fracassem anirà augmentant la sensació de frustració de tal manera que podem arribar a creure en la nostra incapacitat per assolir una determinada fita. Per tant, hem de tenir clar què és el que desitgem, i en el moment en què ho veiem factible, posar tota la carn a la graella per a que es faci realitat. Segurament un bon coaching financer ajudarà a fer-ho.

Tanmateix, l’experiència demostra que, llevat d’algunes excepcions, ningú aprèn llegint: la teoria s’ha de posar en pràctica, i en el moment d’emprendre una cosa que no s’ha fet amb anterioritat sempre ajuda la presència d’una persona que t’acompanyi i que, en certa manera, t’entreni (coach en anglès).

Jo crec fermament en les virtuts del coaching financer per fer aflorar consciència i responsabilitat. Consciència sobre quina és la nostra situació i cap a on volem dirigir-nos, i responsabilitat des del punt de vista que arribar a la meta que ens marquem depèn només de nosaltres.

Durant d’un procés de coaching, en primer lloc establim uns objectius, en els que d’entrada és aconsellable no tenir en compte cap tipus de condicionants. Després s’analitza la realitat, on es veu amb què es compta per arribar a les metes marcades, i, si és el cas, s’ajusten de nou els objectius. Després d’aquesta anàlisi, sortiran a la llum tot un seguit d’opcions, estratègies i possibles actuacions, que han d’estar alineades amb els objectius proposats. Finalment, s’ha de concretar què es farà i de quina manera.

En tot aquest camí, el protagonista ets tu: et correspon a tu decidir què vols i com arribar-hi, però t’ajudarà molt la presència d’algú que et formuli preguntes que et facin reflexionar. Si, a més, aquesta persona té amplis coneixements financers, i pot resoldre dubtes de tipus tècnic sobre, per exemple, determinats productes, o sobre com enfocar una negociació amb una entitat financera, el diàleg que es genera és molt ric i permet avançar ràpidament.