En primer lloc, s’ha adaptat el disseny per a que s’hi pugui accedir des de qualsevol aparell amb total comoditat. Cada cop hi ha més consultes a través de dispositius mòbils, i cal que els continguts que posem a disposició dels usuaris siguin agradables de llegir independentment de quin sigui el mitjà escollit per a fer-ho.

D’altra banda, hi hem volgut incloure dos nous apartats: un d’ells recull alguns dels testimonis dels clients als que hem pogut ajudar, i l’altre dóna una orientació sobre el preu que cobrem per un dels nostres serveis més sol·licitats.

De nou, coaching financer…

Tot plegat es combinarà amb una campanya en diversos mitjans d’Internet per tal de multiplicar la nostra presència a la xarxa. Es tracta de popularitzar el coaching financer com un procés en el que ajudem a:

1. Establir prioritats
2. Analitzar amb quins ingressos i despeses es compta
3. Prendre decisions que es concreten en un pressupost
4. Fer seguiment de si els objectius es van acOnseguint

Al cap i a la fi, tot es basa en prendre consciència de quina és la situació, i, a continuació, actuar amb la corresponent responsabilitat. Que els comptes quadrin o no, que puguem assolir les fites que ens marquem, es recolzarà en gran mesura dels recursos dels quals disposem i de la l’habilitat que tinguem en dirigir-nos cap els objectius desitjats. I tot depèn en gran part de nosaltres mateixos, en moltes ocasions només ens manca prendre el comandament.

Estem segurs que tot plegat ens permetrà arribar més enllà i seguir ajudant a clients a controlar millor les finances personals.

L’entrevista començava amb l’afirmació que 2015 pot ser un bon any per a l’estalvi, atès que es produeixen dos fets que poden ajudar que hi hagi més diners disponibles a una gran part de les famílies: 

• Les retencions de l’IRPF baixen
• Moltes persones que havien patit la retallada d’una paga extra, ara sembla que la tornaran a cobrar.

Si a nivell particular fóssim capaços de continuar com si aquests ingressos extres no es produïssin i poguéssim estalviar aquests diners que cobrarem de més (per exemple, apartant aquest import del nostre compte corrent en el moment que cobrem la nòmina, com si es tractés d’un rebut més), en certa manera ens estaríem pagant a nosaltres mateixos.

A continuació, es va fer un repàs ràpid a alguns dels consells habituals en aquesta època de l’any (veure el post en aquest mateix blog sobre la participació de l’Eduard Gironella a un article sobre la Costa de Gener a El Punt Avui).

L’Eduard Gironella considerava que tots aquests consells, que són bons, més o menys són coneguts, i deia que li agradaria donar-hi un enfocament diferent, tot aprofitant que la nit de cap d’any és la dels bons propòsits.

Al cap i a la fi, com és que existeix una costa de Gener que es va repetint any darrera any, com el Dia de la Marmota d’Atrapat en el Temps? Potser perquè no hem sabut dir “no” a algunes compres de Nadal, o, senzillament, perquè ni tan sols sabíem què podíem gastar-nos i què no. Del que es tractaria seria d’agafar una visió més global de la nostra economia domèstica, veure com marxen els diners que entren, en quines partides, i analitzar si la importància d’aquestes despeses respon o no a les nostres prioritats.

En realitat, la seva experiència amb clients és que no hi ha despeses bones o dolentes, sinó unes prioritats. I es tracta que els diners ajudin que aquestes prioritats s’aconsegueixin. És a dir, sense entrar en temes mediambientals, si una família vol que a casa seva la temperatura sigui de 25 graus durant l’hivern, el que és important és aflorar consciència del que això costa, i a partir d’aquí prendre les decisions que calgui. Si això representa X diners més o menys a l’any, és bo saber-ho. Igual amb aquests diners desapareix la costa de Gener, o podem fer un viatge que ens fa il·lusió, o igual resulta que estar a 25 graus té un gran valor per a aquesta família i es decideix no fer res… O, alternativament, potser els podem estalviar…

Perquè a continuació l’Eduard Gironella va posar èmfasi en la necessitat de lluitar per a aconseguir un nou tipus d’independència, que és la econòmica, i a nivell domèstic. Aquest seria un molt bon propòsit per a començar l’any.

I en què consisteix això? En dependre el menys possible de tercers en temes econòmics. Sembla difícil? Segons l’Eduard Gironella, tot és posar-s’hi.

D’entrada, hauríem de desterrar la paraula crèdit, que vol dir dependre que algú ens deixi uns diners per a aconseguir un determinat bé o servei.

La crisi ha fet que ja no es concedeixin tants crèdits, i això és bo, perquè ens obliga a viure segons les nostres possibilitats. El crèdit és una eina bona per a les empreses: a nivell bàsic, una empresa té una màquina que produeix unitats d’un bé, aquestes unitats es venen i deixen un benefici. Si hi ha mercat per a vendre’n més, l’empresa pot decidir endeutar-se per a comprar una segona màquina, i això pot ser interessant: part del benefici pot anar a pagar els interessos del crèdit, però l’empresa acaba guanyant més que abans.

 En el cas d’un particular, el crèdit no aporta cap benefici addicional, que no sigui gaudir ara d’un bé o servei que no podem pagar fins d’aquí un temps. La nostra nòmina no augmenta per la concessió del crèdit, al contrari, el crèdit ens fa més pobres, perquè aquest bé o servei ens pot arribar a costar el doble si hi sumem el cost financer, els interessos. I si aquest crèdit és en forma de targeta, els interessos poden estar per damunt del 20% anual.

L’únic crèdit que té algun sentit per a l’Eduard Gironella seria una hipoteca, perquè respon a la decisió d’establir-nos pel nostre compte, i això pot ser desitjable fer-ho abans d’una edat massa avançada. Ara bé: hi ha l’opció de llogar, i es tracta que els interessos que paguem per la hipoteca estiguin com a molt en línia amb el que acabaríem pagant per un lloguer d’un pis d’unes característiques similars. I, sense perdre de vista que potser no ens cal un pis tan gran, i que com més petit sigui, menys ens haurem d’endeutar.

Si tornem a la independència financera, també estem parlant de com poder permetre’ns canviar de feina sabent que disposem d’un coixí econòmic per a fer-ho, o de com posar en marxa un negoci propi. I tot això passa per l’estalvi. Estalvi de dos tipus, a curt, i a llarg.

Estalviar a curt termini vol dir no dependre de crèdits per a canviar la nevera, o la rentadora, o el cotxe. En tota casa hi ha uns mils d’euros (per exemple, 30.000 EUR) en béns que es renoven cada, posem, 10 anys. Si volem ser financerament independents, 30.000/10= 3.000 EUR anuals, i 3.000/12= 250 EUR cada mes. Per a renovar tot això que tenim, ens fan falta 250 EUR al mes.

I estalviar a llarg termini vol dir pensar en objectius que siguin atractius més enllà d’un horitzó de 10 anys. Pot ser comprar-nos una segona residència, o poder enviar els fills a estudiar a l’estranger, o… el que sigui… Però hi ha un objectiu que la majoria ens hauríem de plantejar, que és jubilar-nos amb una pensió digna sense dependre de la Seguretat Social.

I per què diferenciem entre curt i llarg termini?: perquè de l’estalvi a curt i de l’estalvi a llarg en podem treure rendibilitats diferents, i un estalvi a llarg ben estructurat, que ens doni un bon interès compost, fa que si abans un bé comprat a crèdit ens costava el doble, ara un estalvi a llarg ens pot proporcionar el doble o més dels diners aportats.

Per a acabar, si la crisi ens ha dut res de bo és demostrar-nos que podem viure amb menys, i que la seguretat en la que crèiem que vivíem era fictícia. Ara que sembla que es comença a veure la llum al final del túnel, potser és bo que ens plantegem altres maneres d’operar financerament a nivell personal per tal d’estar més preparats cas que una situació d’aquest tipus es torni a repetir, amb l’objectiu de guanyar-nos la independència econòmica.

Per a la majoria d’entesos, aquesta decisió deriva d’una aplicació incorrecta de la legislació vigent en matèria de Nul·litat. El Tribunal suprem declara la nul·litat de la clàusula, i la principal conseqüència de la nul·litat de ple dret és la total manca d’efectes (presents, futurs i passats) del contracte afectat per la mateixa.

Per això, i com era d’esperar, amb posterioritat a la publicació de la Sentència , hi ha noves sentències de Jutjats de primera instància que exigeixen retornar clàusules sòl amb efectes retroactius (per exemple, Sentència del Jutjat dels Mercantil nº 2, Sentència del Jutjat Màlaga de 23 de maig de 2013, Acte del Jutjat de 1a Instància nº 7 de Gijón, de 30 de setembre de 2013, Sentència del Jutjat Mercantil nº 1 de Bilbao de 21 d’octubre de 2013, entre d’altres).

En aquest sentit, s’ha tingut coneixement que, després de les esmentades resolucions, algunes entitats bancàries estan negociant amb els seus clients l’eliminació de les esmentades clàusules a canvi de renunciar a l’exercici de qualsevol acció judicial o extrajudicial sobre la qüestió.

És aconsellable arribar a un acord extrajudicial amb l’entitat financera abans de recórrer davant qualsevol jutjat .

Passos que els afectats per les clàusules sòl han de seguir per a eliminar-la del seu contracte de préstec hipotecari:

1. Negociació amb el director de la sucursal on es va signar la hipoteca, basant-nos en els arguments que recullen les darreres sentències (falta de transparència i la falta de reciprocitat) i intentar la devolució dels imports cobrats de més fins al moment.

2. En el supòsit que no obtinguem una resposta afirmativa, presentar una reclamació al Servei d’Atenció al Client del Banc (SAC). Si en el termini aproximat de dos mesos no es rep resposta, el següent pas és reclamar al Banc d’ Espanya (BE) informant del procés de queixa.

3. Si, després de la formulació de la queixa, el Banc d’Espanya no es pronuncia, o si tot i pronunciar-se a favor de l’eliminació de la clàusula el banc no respon a la nostra petició, en última instància es recomana acudir a la via judicial.

Amb tot això, i després de les últimes resolucions sobre el tema, les possibilitats que s’elimini la clàusula sòl són elevades, tot i que es recomana que per aconseguir l’objectiu (ja sigui en un primer moment, en la negociació, o en la ulterior reclamació judicial) els afectats per les clàusules es posin en mans d’assessors jurídics.

A acOnseguir comptem dins del nostre equip de col·laboradors, amb un despatx d’advocats que us ajudarà a recuperar els diners que heu abonat de més a causa de les clàusules sòl des que vàreu començar a pagar la vostra hipoteca.

En general, davant qualsevol producte financer que haguem contractat, el primer que cal plantejar-nos és per a què el tenim i quina és la necessitat que cal que cobreixi, perquè en ocasions ens trobem que:

– o bé mai hi va haver un motiu concret més enllà que algú ens recomanés (o, fins i tot, ens “col·loqués”) el producte,

– o bé aquesta necessitat ha desaparegut,

– o bé l’objectiu del producte no és prou adequat per al motiu, o, en el cas d’assegurances, la cobertura no és prou correcta.

Així, en el moment que ens prenem un espai per a repassar el que tenim, és habitual adonar-se que hi ha força aspectes millorables.

Podem posar uns quants exemples.

En assegurances de la llar, hi ha dos imports bàsics que cal assegurar: continent, que equivaldria a les parets, terra, sostre i instal·lacions bàsiques de la vivenda (o, dit d’una altra manera, el que no cauria en el cas hipotètic que poguéssim tombar la vivenda del revés), i el contingut, que seria tota la resta (electrodomèstics, mobles, roba, joies, etc.).

El valor del continent no és el que hem pagat per la vivenda, perquè aquest últim inclou el valor del terreny on s’ha edificat, i, en principi, no pot passar res al sòl que afecte el seu valor. Per tant, en cas d’un sinistre de grans dimensions, el valor a assegurar seria equiparable al que costaria desenrunar el lloc on hi havia l’habitatge i tornar a deixar-lo com el dia que el constructor el va lliurar al primer propietari. Evidentment, no hi ha cap raó per la que hagi de coincidir amb el valor de la hipoteca (malgrat que sembla que hi ha força oficines bancàries que això ho desconeixen). Atès que és un import que resulta difícil d’estimar per a aquells que no estem dins el sector de la construcció, les companyies d’assegurances acostumen a recomanar un valor per metre quadrat, que estarà en funció del tipus de vivenda i dels seus acabats.

D’altra banda, convé que li donem la importància que es mereix al contingut, i dediquem una estona a fer inventari del que tenim. L’exercici que caldria fer és imaginar-se que perdem tot el que tenim a casa (sabem que no és un pensament agradable, però les assegurances són per a casos d’aquesta mena), i veure què costaria tornar a reposar-ho tot. Si ho fem bé, els resultats acostumen a ser sorprenents, perquè poc a poc en una vivenda s’acaben acumulant moltes pertinences que, totes juntes, tenen un valor monetari important.

Un darrer exemple que voldríem esmentar és el relatiu a les assegurances de vida que moltes entitats financeres demanen per a concedir una hipoteca. Convindrà que anem revisant el valor assegurat, perquè, com és normal, la hipoteca cada cop serà més petita, però si ningú en fa un seguiment, l’import assegurat a la pòlissa de vida es quedarà com el primer dia, i a mesura que passin els anys la diferència entre un i altre valors s’anirà fent més i més gran.

Per desgràcia, dins la nostra experiència hi ha molts més exemples, però una llista exhaustiva de tots ells farien aquesta entrada del blog massa llarga.

En definitiva, tornem a posar consciència sobre la importància que els productes financers que tenim siguin adequats per a la necessitat que en el seu dia va originar que els contractéssim. Val la pena dedicar-hi una estona, i, si això es fa al costat d’un expert, encara més.

Tal com ja hem dit en altres entrades d’aquest blog, els plans de pensions no són el nostre producte favorit (ni de bon tros) per a preparar la jubilació. Tenen avantatges fiscals immediats, però aquesta mateixa fiscalitat és molt pitjor que en altres productes del mercat en el moment de recuperar el capital invertit (quan arriba la jubilació). D’altra banda, tal com es pot llegir al mateix article, qui signa un pla de pensions cal que sigui conscient que no podrà tocar els diners que hi col·loqui fins el dia que es jubili, a no ser que pateixi alguna de les següents situacions (totes elles poc desitjables): mort, atur de llarga durada, infermetat greu o, des de fa poc, un desnonament.

Ens agradaria destacar especialment alguns aspectes de l’article. En ell es comenta que el leitmotiv d’un pla de pensions és superar la inflació. Nosaltres encara aniríem més lluny: qualsevol inversió no especulativa (és a dir, de risc baix o moderat) on els diners no gaudeixin de total disponibilitat hauria de tenir aquest mateix objectiu (perquè, en cas contrari, potser ens hauríem de plantejar deixar els nostres diners amagats sota una rajola de la cuina).

Un altre punt destacable és el referent al risc de la inversió. Cal no perdre de vista que a més risc, sempre que aquest estigui controlat per experts en gestió d’actius, hi ha més possibilitats de més rendibilitat a llarg termini. En conseqüència, si estem propers a la jubilació (més de 55 anys), convindrà tenir productes amb un perfil de baix risc (amb un alt percentatge d’inversió en renda fixa), però com més llunyans estem als 67 anys, més recomanable és assumir un cert risc (amb més volum invertit en renda variable), partint de la base que totes les estadístiques demostren que la renda variable pot oscil·lar a l’alça o a la baixa en moments puntuals, però en una línia sempre ascendent a llarg termini.

També ens agradaria incidir sobre la dificultat de determinar quin és el capital necessari per a gaudir d’una bona jubilació. Ens movem en un entorn on cada cop està més clar que el sistema actual de Seguretat Social i, més concretament, el sistema de càlcul de pensions de jubilació, és insostenible tal com està dissenyat avui en dia. Per tant, la nostra recomanació és veure quin és el nivell de despesa que ens permeti tenir un nivell de vida amb el que ens sentim satisfets, i dedicar la resta dels ingressos a l’estalvi:

– Estalvi a curt termini, amb màxima disponibilitat, per a fer front a qualsevol imprevist (p.e. un canvi de nevera) o compres de béns cars (p.e. un cotxe), amb l’objectiu de ser autosuficients i no haver de demanar cap crèdit a un banc.
– Estalvi a llarg termini (en productes PIAS o similars), amb disponibilitat limitada, que ens permeti treure una rendibilitat per a batre el més folgadament que sigui possible la inflació, sense perdre de vista que molt probablement no ens sortirà a compte recuperar els diners per sota d’un horitzó temporal de 10-15 anys.

Per tant, en jubilació i productes financers pensats per a ella cal ser conscient de:

– el que passa quan posem diners en un pla de pensions (ens beneficiem fiscalment a curt termini, però paguem un peatge car a llarg, sobre tot en el cas de rendes baixes),
– la importància de batre la inflació perquè els nostres diners no perdin valor,
– la necessitat de definir un nivell de risc adequat, i
– els beneficis de l’estalvi, és a dir, de ser tan autosuficients com sigui possible a nivell financer.

L.P. Perquè les entitats financeres venen tants productes? Això ha augmentat molt els últims anys, no? És com fan els diners?

E.G. Les entitats han intentat treure el màxim de les seves carteres de clients. Per a fer-ho, la sensació és que han incentivat les seves xarxes d’oficines a vendre determinats productes, i en moltes ocasions no s’ha considerat si es tractava de productes adequats o no per a un client determinat. Per a treure’n més profit, han comprat o arribat a acords amb altres entitats financeres (p.e. asseguradores) per a obtenir el màxim de sinèrgies.

L.P. Amb tanta oferta i tan poc coneixement financer… és normal no saber què fer amb els estalvis ara mateix?

E.G. Evidentment, perquè s’ha perdut la confiança que es tenia en les oficines bancàries. Per sort, darrerament han aparegut al mercat serveis de brokers financers sense producte propi que actuen de manera independent per a oferir als seus clients el producte més adequat entre els que hi ha al mercat d’acord amb la necessitat del client, no en base a unes quotes de vendes que cal assolir.

L.P. Per què han de ser els estalvis? Com ho puc decidir?

E.G. Estalviar per estalviar no té sentit, això és el que feien els nostres avis, que de vegades acabaven morint amb diners estalviats dels que no havien gaudit. Cada persona ha d’analitzar quins objectius té, i com l’estalvi pot ajudar a aconseguir-los. La cultura de l’endeutament (tot comprat a terminis) beneficia qui deixa els diners, ara caminem cap a la cultura de l’estalvi (comprar si podem pagar amb el que tenim).

El estalvi és el camí cap a la llibertat financera, sense la que no existeix autèntica llibertat. En aquesta línia, l’escriptor americà Robert T. Kiyosaki deia que si tenim capacitat d’estalvi i no la fem servir, som com un hàmster que fa kilòmetres a la seva roda dins la gàbia, però quan baixa no s’ha mogut ni un centímetre d’allà on era.

L.P. Tinc 40 anys i veig la cosa de les pensions molt magre… m’he de fer un pla de pensions?

E.G. Efectivament, el tema de les pensions està molt malament, però el pla de pensions no és el meu producte preferit d’estalvi per a la jubilació, perquè són diners que no pots tocar fins que et jubiles, et mores, tens una incapacitat o un atur de llarga durada (escenaris tots ells poc desitjables, jubilació apart). L’avantatge que tens és la fiscalitat, però hi ha altres productes amb més rendibilitat i liquiditat, perquè permeten rescats parcials i fins i tot totals.

L.P. Com puc detectar el risc de la inversió que se’m proposa?

E.G. El risc és un concepte difícil de generalitzar, depèn del perfil de cada persona. Tota inversió en renda variable (p.e. borsa) té més risc que una inversió en un dipòsit a termini.

L.P. A més benefici més risc? Això és sempre així?

E.G. En qualsevol inversió hi ha tres factors que es “molesten” entre ells: liquiditat (temps), rendibilitat i seguretat (risc). A menys temps, menys benefici. I a menys risc, també menys benefici. El que passa és que convé mirar on s’inverteix, perquè evidentment hi ha productes que amb un grau similar de risc i temps poden diferir bastant en rendibilitat.

L.P. Com puc saber quina és la millor inversió per mi ?

E.G. Cada persona ha d’analitzar quins objectius té, com l’estalvi pot ajudar a aconseguir-los, i quin és el risc que està disposada a assumir. És una decisió molt personal, basada en el triangle temps-rendibilitat-seguretat.

L.P. Un dubte… val la pena cancel•lar hipoteca ?

E.G. Depèn. Entenc que parlem d’aportacions addicionals. Amb criteris de rendibilitat, només si qualsevol altre inversió que fem amb aquests diners no supera en rendibilitat el cost de la hipoteca. També és interessant per a persones que tinguin terminis tan llargs que en el darrer tram coincideixin pagament de quotes amb la jubilació. Per últim, hi ha altres factors psicològics, pot ser que algú no es senti còmode amb tant deute i vulgui reduir-lo.

L.P. Un dels productes estrella són les hipoteques… amb tot el que ha passat, com ha canviat la concessió de crèdits hipotecaris? Me’l donarien a mi?

E.G. T’ho posaran molt més fàcil si compres un pis a la entitat on vulguis la hipoteca, i, en qualsevol cas, han canviat molt les condicions respecte fa uns anys, amb diferencials a l’euríbor (entre 1’5 i 3’5) molt més alts que fan que l’interès sigui més car.

L.P. T’ofereixen comissions 0 a canvi que ho facis tot amb ells… Els bancs fan diners amb les comissions?

E.G. No he tingut mai accés a aquesta informació perquè no he treballat mai a cap banc, però s’intueix que això ve de quan als bancs es feia tot manualment, i que les comissions que cobren excedeixen de llarg el que costen els sistemes informàtics que ara fan la feina que abans feien els empleats de banca.

L.P. M’hauria de llegir la lletra petita de tots els contractes bancaris? De qui em refio? La seguretat absoluta ens la garanteix algú? Sinó, com s’explica el tema preferents?

E.G. Cal no signar mai res que no entenguis, per molt que tinguis confiança en la persona que t’ho ofereix. Pot fer mandra que t’expliquin i entendre segons quin producte, però si no volem aprofundir en determinades inversions, millor no fer-les.

L.P. I després hi ha el tema targetes de crèdit… tota mena de targetes! Què haig de tenir en compte per adquirir/fer servir una targeta de crèdit i/o dèbit?

E.G. Que el que gastis durant el mes ho puguis pagar a principis del mes vinent, en cas contrari el préstec que es genera es paga entre un 20 i 30% TAE anual.

L.P. Com ens afecta el límit d’interès de dipòsits a un any a 1’75%?

E.G. S’han afanyat molt a posar aquest límit per tal de preservar els comptes de resultat dels bancs. A mi, i a molts altres consumidors, ens agradaria que actuessin de manera similar eliminant l’abusiu sòl d’interès de les hipoteques per a preservar també la nostra economia domèstica.

De totes maneres, aquest límit no afecta a productes financers d’asseguradores, que tenen més garantia que els dipòsits (aquests tenen un límit de 100.000 EUR per entitat i NIF) perquè reasseguren els imports que els confiem sense límit.

Tenim dos problemes de base:
– La majoria de la gent estalvia (o intenta estalviar) sense tenir clar quin és l’objectiu d’aquest estalvi i, d’aquesta manera és difícil determinar una estratègia financera adequada.
– En els pocs casos que la necessitat que cal cobrir està clara, hi ha poques entitats financeres que l’escoltin, perquè moltes vegades l’oferta de productes que tenen és limitada i el seu principal objectiu és col•locar al client algun d’ells, sigui o no el més apropiat.

Si ens centrem en els objectius, aquests poden ser molt variats, però, en general, es poden agrupar de dues maneres:
– A curt i mig termini, disposar d’un coixí per a fer front a imprevistos i compres de béns de duració superior a un any, amb la finalitat d’estar tan poc exposats a l’endeutament com sigui possible.
– A llarg termini, acumular un capital que doni independència financera per a enfrontar temes més llunyans en el temps i que, alhora, requereixin molts més diners acumulats, com ara la jubilació o la cancel•lació d’una hipoteca.

Els dipòsits o productes similars a aquests no semblen els més apropiats en cap dels dos casos anteriors, perquè:
– Si es tracta de disposar d’un coixí per a imprevistos, aquest cal que tingui una disponibilitat absoluta, i els dipòsits no tenen aquesta característica
– I si es tracta d’acumular capital a llarg termini, la rendibilitat dels diners que s’hi destinin serà més alta com més ens comprometem a fer aportacions periòdiques i menys necessitat es tingui a disposar d’ells a curt i mig termini. Quan l’horitzó temporal és llarg, amb els dipòsits estem renunciant a una rendibilitat més elevada.

Per tant, independentment que l’interès dels dipòsits ara sigui menor, no sembla que aquesta mena de col•locar els diners sigui la més apropiada. N’hi ha de millors, i, com sempre, el més adequat és comptar amb un assessor financer independent que ajudi a escollir-los.

Amb el coaching, es pretén obrir un espai de reflexió per a fer aflorar una consciència sobre temes d’economia domèstica que provoqui actuar amb una responsabilitat diferent. Els resultats que s’obtenen acostumen a ser positius, i això retroalimenta el sistema i augmenta l’autoestima i la motivació. Paral·lelament, s’estableixen objectius, s’analitza quina és la realitat de la situació de partida, es veu quines opcions hi ha per a arribar als objectius des de la realitat existent, i, finalment, es responen preguntes del tipus què fer, i com i quan fer-ho. És important no perdre de vista que en tot procés de presa de consciència el que és bàsic és l’aquí i ara: el passat només serveix per a aprendre’n i treure’n conclusions, i el que cal fer és mirar el que tenim en aquest moment per a assolir fites de futur.

D’altra banda, amb les eines de comptabilitat empresarial es parteix de la base que tota família té molts punts en comú amb el que seria una petita empresa. Així, s’analitza quins són els actius disponibles (tot allò que, si es posés a la venda, es podria transformar en diners), els passius (el que es deu a tercers), i, com a diferència entre actiu i passiu, es determina el patrimoni net de la família en qüestió, és a dir, la seva riquesa. La diferència entre ingressos i despeses de la unitat familiar provocarà, si és positiva, que aquesta incrementi la seva riquesa, o que disminueixi en el cas que sigui negativa (més despeses que ingressos). Els pressupostos ajuden a fer que aquests ingressos i despeses estiguin sota control.

Aquests pressupostos són un llistat d’ingressos i despeses previstos, i es poden fer a partir d’un històric (el que va passar, per exemple, l’any passat), o bé en base zero, és a dir, prescindint del passat i veient què és necessita a partir d’ara per a assolir uns determinats resultats futurs, procés que és molt enriquidor. Si aquest llistat es fa en un full de càlcul tipus Excel, l’anàlisi de les dades resulta molt interessant perquè es poden ordenar les partides per importància i calcular el percentatge que representa cadascuna sobre el total. A més, el full de càlcul permet jugar amb escenaris, per a veure què passaria si es produís una determinada circumstància o una altra.

Durant l’entrevista, l’Eduard Gironella dóna tota una sèrie de consells pràctics per a reduir el capítol de despeses, i planteja una filosofia interessant: potser no ens calen tantes coses per a ser feliços, perquè al cap i a la fi la felicitat és una decisió.

També s’aborda el tema dels imprevistos, i com el concepte comptable d’amortització por ajudar a fer-los front, així com la importància que l’endeutament tingui una durada mai superior al de la vida útil del bé que s’estigui finançant. D’això es dedueix que no és gens convenient pagar, per exemple, viatges de plaer amb un préstec.

Pel que fa a les targetes de crèdit, es recalca especialment la importància de poder pagar el que es gasta en un mes determinat per aquest mitjà a principis del mes següent, per tal d’evitar tipus d’interès totalment abusius d’entre un 20 i un 30% TAE. Aquest tema enllaça amb l’estalvi com a mecanisme que permet començar a guanyar autonomia financera, en contraposició a seguir treballant per a l’Estat en forma d’impostos, per a la Seguretat Social amb les quotes que paguem, per a bancs i per a totes les empreses a les que comprem els productes i serveis que consumim. Amb l’estalvi, una part del sou que cobrem es dedica a pagar-nos a nosaltres mateixos, el que permet fer que aquests diners treballin per als objectius que perseguim. Es tracta d’abandonar la cultura de la despesa i l’endeutament d’aquests darrers anys i caminar cap a una cultura de l’estalvi per a objectius concrets.

L’entrevista acaba remarcant la manca de formació en temes de finances domèstiques, i com seria d’interessant aprendre sobre aquesta matèria a l’ESO, de manera que tots acabem adquirint tota una sèrie de mecanismes automàtics de reacció davant determinats estímuls de consum impulsiu.

Article a La Vanguardia

El mateix article explica que el refinançament no és res més que agrupar tota una sèrie de deutes en un de sol, a un tipus d’interès més baix i a un termini superior. La garantia del nou crèdit és gairebé sempre hipotecària.

Tal com està escrit l’article, sembla que el refinançament sigui una gran solució: les famílies que refinancen passen a pagar un 65% menys. Jo voldria puntualitzar que, des del meu punt de vista, es tracta d’una solució només per a aquells casos en els quals aquesta sigui l’única manera possible d’evitar un embargament. Si hi ha qualsevol altra manera de fer front als deutes, segur que és més barata que aquesta. Fan molt bé de posar al títol de l’article ‘estalvi’ entre cometes, perquè el que hi ha en realitat al darrera és una despesa molt més elevada en forma d’interessos.

Posem un exemple senzill

Imaginem una família que deu 5.000 EUR per despeses de targeta de crèdit que cal que pagui en un termini d’un any amb un 20% d’interès. Amb aquestes condicions, aquesta família cada mes haurà de pagar 463’17 EUR, i quan acabi d’abonar la darrera quota haurà pagat 558’07 EUR en forma d’interessos durant l’any (463’17 x 12 – 5.000).

Suposem que la família de l’exemple decideix refinançar el deute, i el banc li permet afegir-lo a la seva hipoteca a 20 anys i un 5% d’interès. Amb aquestes noves condicions, la quota passarà dels 463’17 EUR anteriors a 33’00 EUR. Sembla un gran ‘estalvi’, oi?. El problema és que aquesta quota s’haurà de pagar durant els propers 20 anys, el que significa que al final s’hauran pagat 2.919’47 EUR en forma d’interessos (33’00 x 12 x 20 – 5.000), és a dir, gairebé 6 vegades més que pagant el mateix deute a un any a un interès fins i tot 4 vegades superior. Per tant, on és l’estalvi?

Novament, posem consciència i actuem amb responsabilitat. Si no hi ha cap altra sortida, el refinançament és una eina salvadora, tot i que a un cost molt elevat. Si es refinança un deute derivat d’un excés de despesa del passat per a evitar estrènyer-se el cinturó durant els propers mesos, convé que estem al corrent del que això suposa a llarg termini per a les nostres butxaques.

Si sou treballadors per compte d’altri, us agrairé que aneu a buscar un full de nòmina, i mireu detalladament què hi ha.

Exemple de nòmina

Possiblement trobareu una línia en què dirà alguna cosa així com “salari base“, a la qual és possible que segueixin, amb sort, conceptes com “retribució voluntària“, “plus antiguitat” o similars que sumin més o menys import al salari de partida. El total de totes aquestes quantitats és el que cobreu per la vostra feina. Seria interessant que les suméssiu, si és que no hi ha un subtotal ja calculat al propi full de nòmina. Què us sembla?. És més del que us ingressen al banc, no?.

El motiu pel qual aquest sou inicial es redueix fins l’import que us ingressen es perfila a partir de les línies que molt possiblement trobareu a continuació. Així, veureu tot un seguit de percentatges que van restant, uns sota el concepte de “Seguretat Social“, i segurament un altre més sota l’epígraf de “Retenció IRPF“. Les quantitats que figuren a cada apartat dependran del que cobreu, però és molt possible que us restin una bona part de la nòmina.

Però això no és tot: l’empresa que us paga, a més, cada mes està obligada a ingressar una quantitat bastant important a la Seguretat Social pel fet de tenir-vos contractat, import que no consta al full de nòmina, però que representa un cost addicional per a ella. Aquests diners és producte de la vostra feina, però, en molts casos, no ens recordem ni de la seva existència.

Per altra banda, si teniu hipoteca, préstecs o saldos ajornats de targetes de crèdit, us proposo que us mireu quina xifra d’interès esteu pagant per això. En els dos primers casos el podeu obtenir en el mateix rebut, que desglossarà interessos i principal, i en el cas de les targetes possiblement haureu veure en el contracte quin tipus d’interès us cobren (no us espanteu, serà molt elevat), i fer una estimació.

Per tant, l’empresa on esteu contractats us paga la nòmina, però, en realitat, per a qui treballeu? Si no som capaços d’estalviar, és a dir, de pagar-nos a nosaltres mateixos, possiblement estarem treballant per:

• La Seguretat Social
• L’Estat
• Els bancs i altres entitats financeres

L’única manera de sortir de la roda és aconseguir controlar la nostra economia, reduir despeses, estalviar, i fer que, poc a poc, els nostres diners comencin a treballar per a nosaltres.