En primer lloc, s’ha adaptat el disseny per a que s’hi pugui accedir des de qualsevol aparell amb total comoditat. Cada cop hi ha més consultes a través de dispositius mòbils, i cal que els continguts que posem a disposició dels usuaris siguin agradables de llegir independentment de quin sigui el mitjà escollit per a fer-ho.

D’altra banda, hi hem volgut incloure dos nous apartats: un d’ells recull alguns dels testimonis dels clients als que hem pogut ajudar, i l’altre dóna una orientació sobre el preu que cobrem per un dels nostres serveis més sol·licitats.

De nou, coaching financer…

Tot plegat es combinarà amb una campanya en diversos mitjans d’Internet per tal de multiplicar la nostra presència a la xarxa. Es tracta de popularitzar el coaching financer com un procés en el que ajudem a:

1. Establir prioritats
2. Analitzar amb quins ingressos i despeses es compta
3. Prendre decisions que es concreten en un pressupost
4. Fer seguiment de si els objectius es van acOnseguint

Al cap i a la fi, tot es basa en prendre consciència de quina és la situació, i, a continuació, actuar amb la corresponent responsabilitat. Que els comptes quadrin o no, que puguem assolir les fites que ens marquem, es recolzarà en gran mesura dels recursos dels quals disposem i de la l’habilitat que tinguem en dirigir-nos cap els objectius desitjats. I tot depèn en gran part de nosaltres mateixos, en moltes ocasions només ens manca prendre el comandament.

Estem segurs que tot plegat ens permetrà arribar més enllà i seguir ajudant a clients a controlar millor les finances personals.

L’entrevista començava amb l’afirmació que 2015 pot ser un bon any per a l’estalvi, atès que es produeixen dos fets que poden ajudar que hi hagi més diners disponibles a una gran part de les famílies: 

• Les retencions de l’IRPF baixen
• Moltes persones que havien patit la retallada d’una paga extra, ara sembla que la tornaran a cobrar.

Si a nivell particular fóssim capaços de continuar com si aquests ingressos extres no es produïssin i poguéssim estalviar aquests diners que cobrarem de més (per exemple, apartant aquest import del nostre compte corrent en el moment que cobrem la nòmina, com si es tractés d’un rebut més), en certa manera ens estaríem pagant a nosaltres mateixos.

A continuació, es va fer un repàs ràpid a alguns dels consells habituals en aquesta època de l’any (veure el post en aquest mateix blog sobre la participació de l’Eduard Gironella a un article sobre la Costa de Gener a El Punt Avui).

L’Eduard Gironella considerava que tots aquests consells, que són bons, més o menys són coneguts, i deia que li agradaria donar-hi un enfocament diferent, tot aprofitant que la nit de cap d’any és la dels bons propòsits.

Al cap i a la fi, com és que existeix una costa de Gener que es va repetint any darrera any, com el Dia de la Marmota d’Atrapat en el Temps? Potser perquè no hem sabut dir “no” a algunes compres de Nadal, o, senzillament, perquè ni tan sols sabíem què podíem gastar-nos i què no. Del que es tractaria seria d’agafar una visió més global de la nostra economia domèstica, veure com marxen els diners que entren, en quines partides, i analitzar si la importància d’aquestes despeses respon o no a les nostres prioritats.

En realitat, la seva experiència amb clients és que no hi ha despeses bones o dolentes, sinó unes prioritats. I es tracta que els diners ajudin que aquestes prioritats s’aconsegueixin. És a dir, sense entrar en temes mediambientals, si una família vol que a casa seva la temperatura sigui de 25 graus durant l’hivern, el que és important és aflorar consciència del que això costa, i a partir d’aquí prendre les decisions que calgui. Si això representa X diners més o menys a l’any, és bo saber-ho. Igual amb aquests diners desapareix la costa de Gener, o podem fer un viatge que ens fa il·lusió, o igual resulta que estar a 25 graus té un gran valor per a aquesta família i es decideix no fer res… O, alternativament, potser els podem estalviar…

Perquè a continuació l’Eduard Gironella va posar èmfasi en la necessitat de lluitar per a aconseguir un nou tipus d’independència, que és la econòmica, i a nivell domèstic. Aquest seria un molt bon propòsit per a començar l’any.

I en què consisteix això? En dependre el menys possible de tercers en temes econòmics. Sembla difícil? Segons l’Eduard Gironella, tot és posar-s’hi.

D’entrada, hauríem de desterrar la paraula crèdit, que vol dir dependre que algú ens deixi uns diners per a aconseguir un determinat bé o servei.

La crisi ha fet que ja no es concedeixin tants crèdits, i això és bo, perquè ens obliga a viure segons les nostres possibilitats. El crèdit és una eina bona per a les empreses: a nivell bàsic, una empresa té una màquina que produeix unitats d’un bé, aquestes unitats es venen i deixen un benefici. Si hi ha mercat per a vendre’n més, l’empresa pot decidir endeutar-se per a comprar una segona màquina, i això pot ser interessant: part del benefici pot anar a pagar els interessos del crèdit, però l’empresa acaba guanyant més que abans.

 En el cas d’un particular, el crèdit no aporta cap benefici addicional, que no sigui gaudir ara d’un bé o servei que no podem pagar fins d’aquí un temps. La nostra nòmina no augmenta per la concessió del crèdit, al contrari, el crèdit ens fa més pobres, perquè aquest bé o servei ens pot arribar a costar el doble si hi sumem el cost financer, els interessos. I si aquest crèdit és en forma de targeta, els interessos poden estar per damunt del 20% anual.

L’únic crèdit que té algun sentit per a l’Eduard Gironella seria una hipoteca, perquè respon a la decisió d’establir-nos pel nostre compte, i això pot ser desitjable fer-ho abans d’una edat massa avançada. Ara bé: hi ha l’opció de llogar, i es tracta que els interessos que paguem per la hipoteca estiguin com a molt en línia amb el que acabaríem pagant per un lloguer d’un pis d’unes característiques similars. I, sense perdre de vista que potser no ens cal un pis tan gran, i que com més petit sigui, menys ens haurem d’endeutar.

Si tornem a la independència financera, també estem parlant de com poder permetre’ns canviar de feina sabent que disposem d’un coixí econòmic per a fer-ho, o de com posar en marxa un negoci propi. I tot això passa per l’estalvi. Estalvi de dos tipus, a curt, i a llarg.

Estalviar a curt termini vol dir no dependre de crèdits per a canviar la nevera, o la rentadora, o el cotxe. En tota casa hi ha uns mils d’euros (per exemple, 30.000 EUR) en béns que es renoven cada, posem, 10 anys. Si volem ser financerament independents, 30.000/10= 3.000 EUR anuals, i 3.000/12= 250 EUR cada mes. Per a renovar tot això que tenim, ens fan falta 250 EUR al mes.

I estalviar a llarg termini vol dir pensar en objectius que siguin atractius més enllà d’un horitzó de 10 anys. Pot ser comprar-nos una segona residència, o poder enviar els fills a estudiar a l’estranger, o… el que sigui… Però hi ha un objectiu que la majoria ens hauríem de plantejar, que és jubilar-nos amb una pensió digna sense dependre de la Seguretat Social.

I per què diferenciem entre curt i llarg termini?: perquè de l’estalvi a curt i de l’estalvi a llarg en podem treure rendibilitats diferents, i un estalvi a llarg ben estructurat, que ens doni un bon interès compost, fa que si abans un bé comprat a crèdit ens costava el doble, ara un estalvi a llarg ens pot proporcionar el doble o més dels diners aportats.

Per a acabar, si la crisi ens ha dut res de bo és demostrar-nos que podem viure amb menys, i que la seguretat en la que crèiem que vivíem era fictícia. Ara que sembla que es comença a veure la llum al final del túnel, potser és bo que ens plantegem altres maneres d’operar financerament a nivell personal per tal d’estar més preparats cas que una situació d’aquest tipus es torni a repetir, amb l’objectiu de guanyar-nos la independència econòmica.

Per a la majoria d’entesos, aquesta decisió deriva d’una aplicació incorrecta de la legislació vigent en matèria de Nul·litat. El Tribunal suprem declara la nul·litat de la clàusula, i la principal conseqüència de la nul·litat de ple dret és la total manca d’efectes (presents, futurs i passats) del contracte afectat per la mateixa.

Per això, i com era d’esperar, amb posterioritat a la publicació de la Sentència , hi ha noves sentències de Jutjats de primera instància que exigeixen retornar clàusules sòl amb efectes retroactius (per exemple, Sentència del Jutjat dels Mercantil nº 2, Sentència del Jutjat Màlaga de 23 de maig de 2013, Acte del Jutjat de 1a Instància nº 7 de Gijón, de 30 de setembre de 2013, Sentència del Jutjat Mercantil nº 1 de Bilbao de 21 d’octubre de 2013, entre d’altres).

En aquest sentit, s’ha tingut coneixement que, després de les esmentades resolucions, algunes entitats bancàries estan negociant amb els seus clients l’eliminació de les esmentades clàusules a canvi de renunciar a l’exercici de qualsevol acció judicial o extrajudicial sobre la qüestió.

És aconsellable arribar a un acord extrajudicial amb l’entitat financera abans de recórrer davant qualsevol jutjat .

Passos que els afectats per les clàusules sòl han de seguir per a eliminar-la del seu contracte de préstec hipotecari:

1. Negociació amb el director de la sucursal on es va signar la hipoteca, basant-nos en els arguments que recullen les darreres sentències (falta de transparència i la falta de reciprocitat) i intentar la devolució dels imports cobrats de més fins al moment.

2. En el supòsit que no obtinguem una resposta afirmativa, presentar una reclamació al Servei d’Atenció al Client del Banc (SAC). Si en el termini aproximat de dos mesos no es rep resposta, el següent pas és reclamar al Banc d’ Espanya (BE) informant del procés de queixa.

3. Si, després de la formulació de la queixa, el Banc d’Espanya no es pronuncia, o si tot i pronunciar-se a favor de l’eliminació de la clàusula el banc no respon a la nostra petició, en última instància es recomana acudir a la via judicial.

Amb tot això, i després de les últimes resolucions sobre el tema, les possibilitats que s’elimini la clàusula sòl són elevades, tot i que es recomana que per aconseguir l’objectiu (ja sigui en un primer moment, en la negociació, o en la ulterior reclamació judicial) els afectats per les clàusules es posin en mans d’assessors jurídics.

A acOnseguir comptem dins del nostre equip de col·laboradors, amb un despatx d’advocats que us ajudarà a recuperar els diners que heu abonat de més a causa de les clàusules sòl des que vàreu començar a pagar la vostra hipoteca.

L.P. Perquè les entitats financeres venen tants productes? Això ha augmentat molt els últims anys, no? És com fan els diners?

E.G. Les entitats han intentat treure el màxim de les seves carteres de clients. Per a fer-ho, la sensació és que han incentivat les seves xarxes d’oficines a vendre determinats productes, i en moltes ocasions no s’ha considerat si es tractava de productes adequats o no per a un client determinat. Per a treure’n més profit, han comprat o arribat a acords amb altres entitats financeres (p.e. asseguradores) per a obtenir el màxim de sinèrgies.

L.P. Amb tanta oferta i tan poc coneixement financer… és normal no saber què fer amb els estalvis ara mateix?

E.G. Evidentment, perquè s’ha perdut la confiança que es tenia en les oficines bancàries. Per sort, darrerament han aparegut al mercat serveis de brokers financers sense producte propi que actuen de manera independent per a oferir als seus clients el producte més adequat entre els que hi ha al mercat d’acord amb la necessitat del client, no en base a unes quotes de vendes que cal assolir.

L.P. Per què han de ser els estalvis? Com ho puc decidir?

E.G. Estalviar per estalviar no té sentit, això és el que feien els nostres avis, que de vegades acabaven morint amb diners estalviats dels que no havien gaudit. Cada persona ha d’analitzar quins objectius té, i com l’estalvi pot ajudar a aconseguir-los. La cultura de l’endeutament (tot comprat a terminis) beneficia qui deixa els diners, ara caminem cap a la cultura de l’estalvi (comprar si podem pagar amb el que tenim).

El estalvi és el camí cap a la llibertat financera, sense la que no existeix autèntica llibertat. En aquesta línia, l’escriptor americà Robert T. Kiyosaki deia que si tenim capacitat d’estalvi i no la fem servir, som com un hàmster que fa kilòmetres a la seva roda dins la gàbia, però quan baixa no s’ha mogut ni un centímetre d’allà on era.

L.P. Tinc 40 anys i veig la cosa de les pensions molt magre… m’he de fer un pla de pensions?

E.G. Efectivament, el tema de les pensions està molt malament, però el pla de pensions no és el meu producte preferit d’estalvi per a la jubilació, perquè són diners que no pots tocar fins que et jubiles, et mores, tens una incapacitat o un atur de llarga durada (escenaris tots ells poc desitjables, jubilació apart). L’avantatge que tens és la fiscalitat, però hi ha altres productes amb més rendibilitat i liquiditat, perquè permeten rescats parcials i fins i tot totals.

L.P. Com puc detectar el risc de la inversió que se’m proposa?

E.G. El risc és un concepte difícil de generalitzar, depèn del perfil de cada persona. Tota inversió en renda variable (p.e. borsa) té més risc que una inversió en un dipòsit a termini.

L.P. A més benefici més risc? Això és sempre així?

E.G. En qualsevol inversió hi ha tres factors que es “molesten” entre ells: liquiditat (temps), rendibilitat i seguretat (risc). A menys temps, menys benefici. I a menys risc, també menys benefici. El que passa és que convé mirar on s’inverteix, perquè evidentment hi ha productes que amb un grau similar de risc i temps poden diferir bastant en rendibilitat.

L.P. Com puc saber quina és la millor inversió per mi ?

E.G. Cada persona ha d’analitzar quins objectius té, com l’estalvi pot ajudar a aconseguir-los, i quin és el risc que està disposada a assumir. És una decisió molt personal, basada en el triangle temps-rendibilitat-seguretat.

L.P. Un dubte… val la pena cancel•lar hipoteca ?

E.G. Depèn. Entenc que parlem d’aportacions addicionals. Amb criteris de rendibilitat, només si qualsevol altre inversió que fem amb aquests diners no supera en rendibilitat el cost de la hipoteca. També és interessant per a persones que tinguin terminis tan llargs que en el darrer tram coincideixin pagament de quotes amb la jubilació. Per últim, hi ha altres factors psicològics, pot ser que algú no es senti còmode amb tant deute i vulgui reduir-lo.

L.P. Un dels productes estrella són les hipoteques… amb tot el que ha passat, com ha canviat la concessió de crèdits hipotecaris? Me’l donarien a mi?

E.G. T’ho posaran molt més fàcil si compres un pis a la entitat on vulguis la hipoteca, i, en qualsevol cas, han canviat molt les condicions respecte fa uns anys, amb diferencials a l’euríbor (entre 1’5 i 3’5) molt més alts que fan que l’interès sigui més car.

L.P. T’ofereixen comissions 0 a canvi que ho facis tot amb ells… Els bancs fan diners amb les comissions?

E.G. No he tingut mai accés a aquesta informació perquè no he treballat mai a cap banc, però s’intueix que això ve de quan als bancs es feia tot manualment, i que les comissions que cobren excedeixen de llarg el que costen els sistemes informàtics que ara fan la feina que abans feien els empleats de banca.

L.P. M’hauria de llegir la lletra petita de tots els contractes bancaris? De qui em refio? La seguretat absoluta ens la garanteix algú? Sinó, com s’explica el tema preferents?

E.G. Cal no signar mai res que no entenguis, per molt que tinguis confiança en la persona que t’ho ofereix. Pot fer mandra que t’expliquin i entendre segons quin producte, però si no volem aprofundir en determinades inversions, millor no fer-les.

L.P. I després hi ha el tema targetes de crèdit… tota mena de targetes! Què haig de tenir en compte per adquirir/fer servir una targeta de crèdit i/o dèbit?

E.G. Que el que gastis durant el mes ho puguis pagar a principis del mes vinent, en cas contrari el préstec que es genera es paga entre un 20 i 30% TAE anual.

L.P. Com ens afecta el límit d’interès de dipòsits a un any a 1’75%?

E.G. S’han afanyat molt a posar aquest límit per tal de preservar els comptes de resultat dels bancs. A mi, i a molts altres consumidors, ens agradaria que actuessin de manera similar eliminant l’abusiu sòl d’interès de les hipoteques per a preservar també la nostra economia domèstica.

De totes maneres, aquest límit no afecta a productes financers d’asseguradores, que tenen més garantia que els dipòsits (aquests tenen un límit de 100.000 EUR per entitat i NIF) perquè reasseguren els imports que els confiem sense límit.

Tenim dos problemes de base:
– La majoria de la gent estalvia (o intenta estalviar) sense tenir clar quin és l’objectiu d’aquest estalvi i, d’aquesta manera és difícil determinar una estratègia financera adequada.
– En els pocs casos que la necessitat que cal cobrir està clara, hi ha poques entitats financeres que l’escoltin, perquè moltes vegades l’oferta de productes que tenen és limitada i el seu principal objectiu és col•locar al client algun d’ells, sigui o no el més apropiat.

Si ens centrem en els objectius, aquests poden ser molt variats, però, en general, es poden agrupar de dues maneres:
– A curt i mig termini, disposar d’un coixí per a fer front a imprevistos i compres de béns de duració superior a un any, amb la finalitat d’estar tan poc exposats a l’endeutament com sigui possible.
– A llarg termini, acumular un capital que doni independència financera per a enfrontar temes més llunyans en el temps i que, alhora, requereixin molts més diners acumulats, com ara la jubilació o la cancel•lació d’una hipoteca.

Els dipòsits o productes similars a aquests no semblen els més apropiats en cap dels dos casos anteriors, perquè:
– Si es tracta de disposar d’un coixí per a imprevistos, aquest cal que tingui una disponibilitat absoluta, i els dipòsits no tenen aquesta característica
– I si es tracta d’acumular capital a llarg termini, la rendibilitat dels diners que s’hi destinin serà més alta com més ens comprometem a fer aportacions periòdiques i menys necessitat es tingui a disposar d’ells a curt i mig termini. Quan l’horitzó temporal és llarg, amb els dipòsits estem renunciant a una rendibilitat més elevada.

Per tant, independentment que l’interès dels dipòsits ara sigui menor, no sembla que aquesta mena de col•locar els diners sigui la més apropiada. N’hi ha de millors, i, com sempre, el més adequat és comptar amb un assessor financer independent que ajudi a escollir-los.

Si sou treballadors per compte d’altri, us agrairé que aneu a buscar un full de nòmina, i mireu detalladament què hi ha.

Exemple de nòmina

Possiblement trobareu una línia en què dirà alguna cosa així com “salari base“, a la qual és possible que segueixin, amb sort, conceptes com “retribució voluntària“, “plus antiguitat” o similars que sumin més o menys import al salari de partida. El total de totes aquestes quantitats és el que cobreu per la vostra feina. Seria interessant que les suméssiu, si és que no hi ha un subtotal ja calculat al propi full de nòmina. Què us sembla?. És més del que us ingressen al banc, no?.

El motiu pel qual aquest sou inicial es redueix fins l’import que us ingressen es perfila a partir de les línies que molt possiblement trobareu a continuació. Així, veureu tot un seguit de percentatges que van restant, uns sota el concepte de “Seguretat Social“, i segurament un altre més sota l’epígraf de “Retenció IRPF“. Les quantitats que figuren a cada apartat dependran del que cobreu, però és molt possible que us restin una bona part de la nòmina.

Però això no és tot: l’empresa que us paga, a més, cada mes està obligada a ingressar una quantitat bastant important a la Seguretat Social pel fet de tenir-vos contractat, import que no consta al full de nòmina, però que representa un cost addicional per a ella. Aquests diners és producte de la vostra feina, però, en molts casos, no ens recordem ni de la seva existència.

Per altra banda, si teniu hipoteca, préstecs o saldos ajornats de targetes de crèdit, us proposo que us mireu quina xifra d’interès esteu pagant per això. En els dos primers casos el podeu obtenir en el mateix rebut, que desglossarà interessos i principal, i en el cas de les targetes possiblement haureu veure en el contracte quin tipus d’interès us cobren (no us espanteu, serà molt elevat), i fer una estimació.

Per tant, l’empresa on esteu contractats us paga la nòmina, però, en realitat, per a qui treballeu? Si no som capaços d’estalviar, és a dir, de pagar-nos a nosaltres mateixos, possiblement estarem treballant per:

• La Seguretat Social
• L’Estat
• Els bancs i altres entitats financeres

L’única manera de sortir de la roda és aconseguir controlar la nostra economia, reduir despeses, estalviar, i fer que, poc a poc, els nostres diners comencin a treballar per a nosaltres.

De vegades, ens hem acostumat en excés que algú decideixi per nosaltres (ho comentàvem a la meva última entrada en aquest blog sobre l’estalvi), i esperem que algú resolgui els nostres problemes.

El poder és una qüestió d’actitud

No ens adonem del poder que tenim. Ens queixem del Govern, dels bancs, de la nostra empresa, però la pregunta clau és: què puc fer jo, quin gra de sorra puc aportar per a millorar el meu entorn més proper?

Hi ha moltes coses que depenen de la proactivitat d’un mateix, i les decisions que prenguem determinen la nostra actitud concreta davant la vida.

És qüestió d’actitud acabar amb la insatisfacció a la feina. Treballar en alguna cosa en el que veiem una utilitat dóna un gran sentit a les nostres vides. La majoria de les professions o ocupacions produeix un benefici a la societat, i si en algun cas veiem que no és així, depèn d’un mateix intentar aconseguir un treball en el qual veiem quina és la nostra aportació.

Durant anys jo vaig estar empleat en el sector de l’electrònica, i cada vegada que veia un producte fabricat a la nostra empresa funcionant pensava que, encara que fos des del departament financer on jo estava, alguna cosa havíem fet perquè en aquest moment un grup de gent estigués gaudint del nostre treball. No era una gran aportació a la història de la humanitat, però era el meu gra de sorra.

Hi ha decisions econòmiques que estan en les nostres mans

De la mateixa manera, podem prendre decisions que afectin a les nostres inversions, a com gastem els nostres diners, a la nostra vida familiar, al nostre entorn de treball. Per exemple, si tenim consciència que al món hi ha explotació infantil, potser podem prendre decisions de compra que estiguin en línia amb la nostra consciència, com seria comprar aliments dels que coneguem el seu origen. O, si estem altament endeutats (com la majoria de companyies privades o administracions públiques), podem plantejar quines despeses reduir a casa perquè l’estalvi generat pugui disminuir el nostre deute. És evident que la nostra responsabilitat no canvia el món, però la suma de moltes decisions com la nostra sí.

Com tornar a tenir la sensació de control de les finances personals

Comencem amb una foto real dels diners que guanyem, dels deutes que tenim vigents (hipoteques, préstecs, crèdit de la targeta…) i també del que gastem. Per fer-ho, pots descarregar-te gratuïtament el nostre full de planificació. T’ajudarà a posar ordre a l’economia que pots controlar.

Acabo amb una frase llegida en un llibre de John Whitmore: “La major barrera és la incapacitat de deixar de fer el que s’ha fet sempre”. Tenim més poder del que creiem.

Ja fa dies que em ronda pel cap escriure sobre l’estalvi.

Els nostres pares i, sobretot, els nostres avis, estalviaven tot el que podien sense saber exactament per a què. Em comentava un amic assessor fiscal fa uns anys que confeccionava la declaració de l’IRPF a avis que tenien petites fortunes en caixes d’estalvi amb una remuneració molt baixa. En molts casos es tractava d’imports que, amb una ràpida negociació, haguessin rendit bastant més, però en aquesta època hi havia molts petits estalviadors que estaven disposats a obtenir un rendiment modest dels seus diners si aquests estaven en una caixa d’estalvis, perquè llavors es considerava (com han canviat els temps!) que aquest tipus d’entitats donaven una major seguretat als seus clients.

La qüestió és que en moltes ocasions aquests avis acabaven morint després d’haver gaudit d’una qualitat de vida molt per sota del que els diners que tenien estalviat els haguessin permès. I eren els hereus els que es trobaven, de cop i sense esforç, amb un capital que els permetia accedir ràpidament a un nivell de vida a què possiblement sense aquesta ajuda haurien arribat més tard, o, qui sap, potser mai.

Sota el meu punt de vista, la combinació d’aquest i altres factors va portar probablement a passar en el seu moment d’una cultura de l’estalvi a una de la despesa, i quan l’estalvi no va ser suficient per mantenir un cert nivell de vida, es va donar el salt a la cultura de l’endeutament: allà on amb els ingressos ordinaris no s’arribava, el crèdit ajudava a això. Evidentment, tal com ja esmento en altres entrades del blog, el sistema bancari, i, l’Estat com a regulador del mateix, també han ajudat molt a aquest canvi cultural, donant molt fàcil accés a tot tipus de préstecs.

Jo considero necessari tornar a una certa cultura de l’estalvi, però enfocat a objectius concrets. Hem de saber per què estalviem, i, arribat el moment, hem de saber gaudir de l’estalvi aconseguit.

Això ens porta a la necessitat de planificar una mica. Com estalviem?. Fins fa molt poc, una gran majoria de la població acudia a entitats bancàries, que oferien tot un seguit de productes d’estalvi. Se suposava que confiant els nostres diners es produïa una situació en què tothom guanyava: d’una banda, l’estalviador obtenia un bon rendiment, i, per altra, l’entitat es guanyava una comissió o posava a treballar els estalvis dels seus clients en inversions que rendien prou per remunerar i generar un guany addicional per a l’entitat. Lamentablement, les fets han demostrat que, en ocasions, aquestes entitats han obrat sobretot en el seu interès, i molt poc en benefici dels seus clients.

Per tant, què podem fer a partir d’ara?. Al meu entendre, hem de tenir clar que els responsables del que passi amb els nostres estalvis som nosaltres mateixos. Invertim una gran part de la nostra vida a treballar i gràcies a aquest esforç aconseguim, en el millor dels casos, un capital estalviat. Som conscients de les hores que hem dedicat a generar els diners que hem estalviat?. Si prenem consciència d’això, ens haurà de ser molt fàcil responsabilitzar del que succeeixi a partir d’ara amb ell, i invertir el temps que sigui necessari perquè aquests diners treballi per a nosaltres. Perquè, ¿hem comparat el temps que dediquem a visitar concessionaris quan volem canviar de cotxe amb el temps que invertim en decidir en quins productes posem el nostre estalvi?. Resultava molt còmode delegar aquesta responsabilitat en una entitat bancària, però aquest model ha quedat trencat.

Al meu entendre, en qüestió d’estalvi el futur passa pels següents passos:

1. Saber per a què estalviem
2. Recopilar informació sobre els productes en què podem invertir, acudint a entitats financeres si cal
3. Entendre cadascun d’aquests productes, si en cal amb l’ajuda d’un professional independent
4. Decidir on invertim
5. Executar la decisió presa

De nou, consciència i responsabilitat. Consciència del que volem i del que disposem per aconseguir-ho, responsabilitat per prendre les decisions que respectin la nostra pròpia consciència.

Quantes vegades hem desitjat canviar algun dels nostres hàbits, o introduir millores en algun dels àmbits de la nostra vida?. Ho hem aconseguit? I, si no és així, on s’ha quedat el nostre desig?.

Durant la segona meitat del segle XX es va produir una autèntica explosió en la millora de les tècniques de gestió empresarial. Van aparèixer tot un seguit de gurus que van analitzar en profunditat la manera de treballar de les grans organitzacions, i els canvis introduïts en aquesta època van ser claus en autèntiques històries d’èxit posteriors.

Com ja esmento a altres entrades d’aquest blog, considero que cada persona és com una petita empresa, i gran part de la literatura que es va generar en el seu moment per a la millora de corporacions de tota mena i mida és també aplicable en molts casos a nosaltres mateixos.

En aquesta ocasió, m’agradaria esmentar la tasca efectuada per Peter Drucker en el que es va denominar “Gestió per objectius”, centrant-me especialment en el mètode SMART. Quan se li va posar aquest nom, es va jugar amb un doble sentit:

• SMART, en anglès, significa “llest” en castellà
• SMART està format per cinc lletres, cadascuna de les quals és la inicial d’una paraula clau en el mètode.

Efectivament, segons aquest mètode, per comprovar la validesa d’uns objectius, aquests han de ser:

• Específics (“Specific” en anglès)
• Mesurables (“Mesurable”)
• Assolibles (“Achievable”)
• Realístics (“Realistic”)
• Pautats en el temps (“Time-related”)

Per tant, si jo estic pensant en millorar professionalment, el meu objectiu no s’hauria formular amb un simple “vull millorar el meu sou” (o, encara pitjor, en negatiu, “desitjo que no em baixin el salari”) sinó anar molt més enllà. Per exemple, hauria de concretar l’import del que desitjaria guanyar, quan vull que es faci realitat, i després detectar de quina manera al meu càrrec actual, o en quin lloc de treball a la meva empresa o a qualsevol altra organització, podria obtenir la remuneració a la qual aspiro, i establir un full de ruta per arribar-hi. Dins d’aquest pla, potser hi hauria un apartat en el qual em plantejaria contactar amb el meu cap o amb la persona del Departament de Personal que pren decisions sobre quin individu ocupa aquest determinat càrrec que desitjo. També pot ser necessària una determinada formació que en aquests moments no tinc. En aquest punt específic, m’hauria moure per esbrinar on s’adquireixen els coneixements que cal, quin cost tenen, etc.

Per a simplificar, de tots els possibles fronts d’actuació que han aparegut en el paràgraf anterior, centrem-nos només en aquesta última part de formació, i establim un objectiu. Una possible formulació seria “Vull cursar els estudis X, i he de haver-los superat en aquesta data”. Veiem si és o no SMART:

• És específic: defineix què és el que desitgem, quin volem que sigui el resultat, quan ens hi posarem, i hauríem acabar de determinar quins recursos necessitem, tant de temps com de diners.
• És mesurable: hem establert amb precisió quins són els estudis, què costen, i quin temps em fa falta per tirar-los endavant.
• És assolible: hem de tenir una formació de base que ens permeti superar aquests estudis, disposar d’un petit pla per a obtenir els diners necessaris per a això, i potser negociar amb la nostra parella o la nostra empresa d’on traurem el temps necessari.
• És realista: tot això ha de ser possible, hem d’intuir que serem capaços de finançar el curs si no es produeix una catàstrofe, i que no provocarem a la nostra empresa o parella molèsties insuperables.
• És pautat en el temps: establim correctament una data en la qual haurem cursat els estudis.

Evidentment, tot això és aplicable a la resta de fronts d’actuació que han sorgit de la formulació “vull guanyar el sou X a partir d’aquesta data”, o qualsevol tipus d’objectiu, financer o no. L’important és que arribem a concretar fins al més mínim detall perquè no ens trobem amb que en l’últim moment apareix una cosa que impedeix assolir la meta proposada. En l’instant que assolim un objectiu, la sensació és d’èxtasi. No obstant això, no hem d’oblidar que per cada intent en què fracassem anirà augmentant la sensació de frustració de tal manera que podem arribar a creure en la nostra incapacitat per assolir una determinada fita. Per tant, hem de tenir clar què és el que desitgem, i en el moment en què ho veiem factible, posar tota la carn a la graella per a que es faci realitat. Segurament un bon coaching financer ajudarà a fer-ho.

Ara que estem en plena campanya de la declaració de l’IRPF, el que comporta estar remenant moltes dades sobre la nostra economia particular, us proposo un exercici que us donarà molta consciència del que costen realment les coses.

Preneu la xifra dels ingressos anuals bruts procedents de la vostra feina, activitat professional o inversions que tingueu, i resteu-li el que pagueu de Seguretat Social i el que us surti a la declaració com a quota líquida. El resultat d’aquesta operació són els diners que us queden a la vostra disposició, per a estalviar, gastar o invertir.

Per a ser més precisos, hauríem restar d’aquesta xifra totes aquelles despeses que estiguin associades a l’obtenció de rendes. Us donaré diversos exemples:

• Si necessiteu una cangur que reculli els nens a l’escola perquè vosaltres esteu treballant, o teniu algú que us neteja la casa perquè no teniu temps per a això, calculeu el que us costa en un any.
• En cas que dineu en un restaurant perquè no teniu temps de menjar a casa, estimeu el que això us fa gastar de més en menjar anualment (tingueu en compte que, de fet, a casa també dinaríeu, però a un preu molt inferior).
• Per als que us moveu en algun transport, hem de considerar el cost del mateix: els bitllets de metro, la benzina, peatges, etc. (si afinéssim, hauríem comptar fins i tot l’amortització del vehicle, si és de la nostra propietat, però ja no demano tant).
• Si sou autònoms, considereu totes les despeses que ja heu utilitzat a la declaració: lloguers, subministraments, etc.

En definitiva, es tracta d’obtenir el que realment queda net.

A continuació, feu un càlcul de les hores que us dediqueu a treballar. Si sou autònoms, això costarà, però intenteu estimar. Si treballeu en una empresa, pregunteu al departament de personal les hores que passeu allà, que seran les que marqui el corresponent conveni (solen estar al voltant de 1.800 si teniu jornada completa) més les hores extres (que si no estan remunerades, haureu sumar pel vostre compte). A totes aquestes hores (que ja veureu que són moltes), sumeu-li totes les hores que estan associades al fet d’estar treballant: les que dediqueu a desplaçar-vos fins a l’empresa, les que us passeu al restaurant, etc. Finalment, si teniu rendiments d’inversions, avalueu les hores anuals que dediqueu al seu seguiment.

Després de tot això, ja estarem en disposició de realitzar el càlcul de l’import que obteniu per cada hora de la vostra vida que invertiu en guanyar diners. No us espanteu, solen sortir xifres escandalosament baixes, de l’ordre d’entre 5 i 20 euros.

Doncs bé, ara ja sabeu què guanyeu cada hora. Això ja és una mica de consciència. Però el que realment vull aportar en aquesta entrada del blog és el que segueix a continuació.

Us proposo que, durant els pròxims dies, cada vegada que us plantegeu una despesa, penseu en el que us costa en hores de treball. Si us ha sortit una xifra d’ingressos nets de 8 euros l’hora, dividiu tota despesa per aquest import. Quan penseu en marxar de copes i gastar 40 euros en això, això equival a 5 hores de treball. Si aneu de rebaixes i us gasteu 80 euros en roba, el seu equivalent és 10 hores de la vostra activitat professional. En el cas que estigueu planificant un viatge durant les vacances, i que aquest us costi 1.600 euros, són 200 hores de la vostra vida que haureu invertir en treballar per finançar-lo. I si us disposeu a comprar un cotxe, sobren els comentaris.

És evident que treballem per a guanyar diners i poder gaudir de les coses que podem comprar amb aquests, i, en el cas dels més afortunats, també per a realitzar-nos i gaudir fent-ho, però potser la consciència del que ens costen les coses en hores de treball ens farà pensar dues vegades per a què fem servir els nostres ingressos. Perquè no hem d’oblidar que els diners, a part de gastar-los, si hi ha estalvi es poden invertir per a que rendeixin, però aquest tema queda per a una altra (o altres) entrada (s) del blog.